La societat digitalitzada del segle XXI ha incorporat la tecnologia i l’electricitat en moltíssimes petites interaccions de la nostra quotidianitat. Moltes més de les que en som conscients. Per això, quan l’electricitat i internat va caure ahir, ens van sentir vulnerables.
De sobte, ens vam preguntar: I què menjarem per a dinar? Així que vam anar corrents al forn a comprar pa. Bé, a comprar moltes barres de pa, fent una acopi que recordava a les escenes de pandèmia de la covid, en què els clients vam acabar amb les existències de paper de vàter.
Així que ens va quedar clara la importància de l’energia en el menjar: ens cal per cuinar-lo i mantenir-lo en bon estat (nevera i congelador). Perquè de capses de galetes industrials no podem viure.
Com per art de màgia, els endolls van agafar ahir un protagonisme sobtat: el forn, el microones... I la rentadora. No és una necessitat urgent, però… Quants de dies duraríem sense poder encendre la rentadora, en cas de no tenir electricitat? Qui sap rentar la roba a mà, avui dia?
Vam patir per altres necessitats bàsiques com dutxar-nos amb aigua calenta (en cas de tenir termo elèctric). O si hagués estat hivern, l’aire calent. També ens vam adonar que cada cop hem electrificat més les persianes de les habitacions. I hi havia qui dubtava si la podrien baixar, quan arribés l’hora de dormir.
Certament, ahir vam mirar la casa amb un altre enfocament. Hi va haver portasses de garatges que no s’obrien, ja que són elèctrics. Ascensors que no pujaven ni baixaven. Gent gran que no podia pujar cinc pisos d’escales.
Potser havíem posat molts d’ous en el cistell de l’electrificació i les noves tecnologies. Tanmateix, cada problema va tenir una petita solució. Quan els semàfors es van apagar, es va activar la convivència entre cotxes per veure qui tenia preferència. I amb els caminants: un corredor intenta travessar un pas de zebra a Can Jofresa i tots els cotxes aturen per donar-li pas. Aflora l’amabilitat.
I com que ja no portem diners en efectiu (hàbit accentuat per la covid), vam haver de demanar favors a les botiguetes del barri on ens coneixen, quan vam intentar fer alguna compra. “M’ho pagues demà, no et preocupis!”. La fraternitat se sobreposava a la incertesa.
Com que no teníem WhatsApp, vam acostar-nos a casa de la nostra mare per cridar des del carrer: “Estic bé”. I vam veure nois llançant una pilota de plàstic a la finestra, per cridar el seu amic que baixés a jugar.
Com que no sabíem com estaven les nostres a amigues, vam acostar-nos al bar de sempre, a veure si ens les trobàvem (com quan fèiem de petits).
Com que no teníem xarxes socials, vam desempolsar les ràdios de piles. No era el cop d’estat de 1981, però tornàvem a estar, en grups, pegats al transistor.
“Escolta, no et deu quedar pas bateria?”, ens preguntàvem els uns als altres, com addictes. “Jo un 12%, però té, empra el meu telèfon”, responíem.
I com que a la nostra tavernera no podia tancar la persiana i tenia por que l’entressin a robar, ens vam quedar una estona més a la terrassa fins que tornés l’electricitat.
Perquè una societat altament complexa en l’àmbit tecnològic no pot oblidar que també té els peus de fang. I què passa quan cau el sistema? Que ens sentim vulnerables. I llavors, afloren petites mostres de simpatia en les nostres interaccions socials.
