Àlex Cirera Izquierdo és de Terrassa i ha estat “formador” en memòria històrica a adolescents a l’Alta Àustria. Fins aquí el resum del resum de la història del net del Félix.
L’Àlex porta ja 150 projeccions i a vegades resulta inevitable absentar-se de la sala quan comença una nova emissió del documental, però aquests parèntesis li ofereixen la possibilitat de viure l’impacte de la tornada en acabar el passi. Una d’aquestes vegades va veure l’Andrea trasmudada, la veu trencada. “La vaig haver d’abraçar. El documental li havia arribat molt endins”, explica l’Àlex Cirera Izquierdo.
En aquest cas, citar el segon cognom no és fútil. Sempre es pot interpretar com un acte de respecte extra a la mare (María Josefa), però aquí es tracta d’una contribució més a la figura del veritable protagonista de tot plegat: l’avi Félix, Félix Izquierdo, aquell terrassenc, pagès, anarquista, que va fugir a França el febrer de 1939 i va ser assassinat al camp de concentració de Gusen, un dels satèl·lits de l’anomenat “univers concentracionari” de Mauthausen.
“Carretera a Gusen” es titula el documental que va fer plorar l’Andrea i amb el qual l’Àlex va voler tancar un cercle i obrir una història de recuperació de la memòria. El maig del 2019, l’Àlex va fer en bici la ruta des Terrassa a Gusen, 2.000 quilòmetres, 18 dies, odisea de ciclisme i honor a l’avi, a molts avis, que va quedar plasmada en el documental produït per Amical de Mauthausen.
Estiu sota una parra
“A Àustria, un alumne em va preguntar què li diria al meu avi si el tingués al davant. Ho he pensat moltes vegades”, diu l’Àlex. El que té clar, primer, és l’escenari d’aquesta trobada fabulada: “Seria en un hort, sota una parra, a l’estiu”. I què li diria?: “Li preguntaria com va ser aquell camí de retirada, deixant aquí la seva dona embarassada de 8 mesos. Com va sobreviure? La mitjana de vida allà era de tres mesos. El meu avi en va durar onze”.
La derivada austríaca del particular homenatge a l’avi Félix i la resta de republicans deportats va començar a cobrar forma fa un parell d’anys. El 5 de maig del 2023, Cirera va ser present en els actes de commemoració de l’alliberament del camp per invitació d’Amical Mauthausen, entitat de la qual és soci des de fa sis anys. L’elaboració del documental travessava la seva última fase. Es va estrenar al juliol d’aquell any, i Álex va aprofitar el viatge per a parlar amb Krystyna Schreiber, delegada del Govern de Catalunya a l’Europa Central, sobre el projecte i les seves possibilitats. “Li va encantar la idea. Em va donar una targeta, em va demanar que li escrivís, li vaig enviar una demostració del documental...”.
Schreiber li va proposar el passi del documental en diferents poblacions pròximes a Mauthausen, en quatre localitats: Katsdorf, Wels, Perg i Linz, amb la col·laboració de la Bewusstseinsregion (Regió de Consciència Històrica) Mauthausen-Gusen-St. Georgen, dirigida per Andrea Wahl. Als matins, en instituts; a les tardes, en cinemes. Les associacions promemòria ho van disposar (i pagar) tot, i Àlex Cirera, la seva esposa, els seus dos fills i Eloy Calvo, el director de l’audiovisual, van partir rumb a Àustria, on van romandre cinc dies.
“Confesso que sentia una mica de por per la reacció del públic, per una presumible fredor. Parlàvem d’avantpassats nostres que havien estat esclavitzats i exterminats per persones que possiblement eren avantpassats dels presents a les sales”, admet l’Àlex. S’imposava una fórmula per trencar el gel i el net del Félix va decidir preparar un discurs breu, molt breu, de presentació. Amb prou feines un minut, un missatge en alemany que es va escriure amb ordenació fonètica.
“Fa poc, en unes obres a l’estació de Gusen, es van trobar vuit metres cúbics amb restes òssies. Potser hi eren les del meu avi”
Després de la salutació i l’agraïment “per la seva presència en aquesta sala”, deia el següent: “El meu nom és Àlex Cirera Izquierdo i soc el net de Félix Izquierdo García. El meu avi Félix va ser deportat a Mauthausen fa 80 anys. Durant 11 mesos va ser torturat pels nazis i finalment assassinat l’1 de novembre de 1941 a Gusen. Com el meu avi, milers de republicans espanyols van ser fets presoners en aquest camp de concentració, i exterminats per mitjà de treballs forçats. Són crims que no hem d’oblidar; podem perdonar, però mai oblidar. Encara que faci mal, la veritat ha de sortir a la llum. A continuació coneixereu la història d’un net que 80 anys després acudeix a Mauthausen per salvar al seu avi de l’oblit. Moltes gràcies a tots per la seva atenció”.
Les llàgrimes
Van ser vuit passis en total entre el 25 i el 28 de febrer, seguits de col·loquis amb intèrprets, i amb molts professors que acudien als passis vespertins en cinemes: “Vam ser molt ben acollits. Vaig veure emoció, llàgrimes, cares sorpreses, i falta d’informació sobre la República espanyola, sobre d'un provenien els deportats. Però no se’ls pot culpar. Aquí també hi ha molta desinformació”. Ni amb les projeccions ni amb les xerrades volen adoctrinar, adverteix l’Alex, “sinó ensenyar una part de la Història, que es conegui i serveixi de punt de reflexió perquè no es repeteixi”.
Félix Izquierdo té qui l’honri. Té una placa a terra a la porta de la que fora casa seva, a la rambleta del Pare Alegre, té una placa a Mauthausen on una professora, la Gabrielle, va posar un ram de flors després de veure el documental, però en el lloc de Gusen on va ser aniquilat hi ha construïts habitatges. L’entrada al camp és ocupada per un xalet. “Fa poc, en unes obres a l’estació de Gusen, es van trobar vuit metres cúbics amb restes òssies. Potser hi eren les del meu avi”, conclou el net de Félix Izquierdo, que era marit de la Rosa, que era pare de la María Josefa, que va ser assassinat a Gusen.
