Parafrasejant Joan Fuster, aquest llibre també es podia anomenar “Nosaltres, els ragonians”.
Com si fossin deixebles del fotògraf Baltasar Ragon (1885-1958). “Perquè van aprendre d’ell a deixar documentada la ciutat”, explica l’editor Màrius Massallé.
Es refereix a Joaquim Verdaguer (1945-2022), qui un cop jubilat, entre els anys 2012 i 2019, va escriure el seu bloc “joaquimverdaguer.blogspot.com”. I qui jocosament s’autoanomenava com a “ragonià”.
I és que “no pretenia ser exhaustiu amb totes les dates, potser alguna data balla una mica. Però és que ell no era ‘stricto sensu’ un historiador, en el sentit acadèmic; però sí que era un gran divulgador. Ell s’interessava, remenava aquí i allà… Volia que tot quedés explicat per escrit”, afegeix Massallé.
El resultat és un bloc sobre memòria de patrimoni físic (i també de l’immaterial) amb unes 700 entrades. I més de 660.000 consultes. “O sigui, que és un material estimat per molta gent”, puntualitza Massallé.
I ara, algunes de les cròniques bolcades per Verdaguer al núvol han estat recollides en format físic, en el llibre “Barris, carrers, places, masies i cases de Terrassa. Cròniques terrassenques”.
Però, per què ara? “Al final, teníem la sensació que internet és volàtil. Qui sap si un dia passa res i desapareix de la xarxa!”, exposa. Així que van donar acceptar de bon grat l’impuls inicial del fotògraf Rafael Aróztegui, qui fou un col·laborador i amic íntim de Verdaguer. El mateix Aróztegui recorda: “Al cap d’una setmana que morís en Joaquim, vaig començar a pensar que els seus textos havien de quedar registrats d’alguna manera”.
Dit i fet, es va plantar a parlar amb Josep-Maria Font i Gillué, de la Fundació la Torre del Palau, per temptejar l’interès de l’editorial en publicar quelcom.
Només quedava el dubte de Xavi i David, els fills de Verdaguer (i, per tant, administradors del seu llegat), els quals no van dubtar a donar el seu vistiplau.
El resultat es presentarà aquest divendres (19.30 hores) a la Sala Crespi. La tria no és pas causalitat: Verdaguer era un santperenc de soca-rel. “En aquest primer volum recollim 70 entrades del seu bloc, al llarg de 250 pàgines”, diu Massallé. Per entendre la magnitud del material consultable, 70 entrades només són el 10% de les notes pujades en vida per Verdaguer.
Tant és així que l’editorial ha decidit posar-hi un cognom al llibre, “Cròniques de Terrassa”. “Així, hi pot haver continuïtat en el futur”, s’aventura Massallé. En aquest primer volum han fet una esporga (liderada pel mateix Massallé), tot acotant la temàtica a noms de carrers i barris. “Es van formar els barris, com va arribar la migració, com han canviat els noms dels carrers…”, enumera Massallé. “Vaja: explica la Terrassa d’avui a través de la Terrassa d’ahir”, remata l’editor.
Imatges antigues
El llibre està il·lustrat per 111 fotografies d’època, que ha seleccionat
Rafel Aróztegui de l’Arxiu de Terrassa (a més d’algunes altres de la seva pròpia autoria).
“Joaquim i jo vam arribar a tenir contacte diari, perquè ens contrastàvem les informacions, cadascú tenia el seu propi bloc i llavors ens anàvem donant pistes, fent preguntes… Retroalimentant-nos, vaja”, rememora Aróztegui.
Tot i això, no vol deixar d’apuntar amb humor: “Verdaguer estava a anys llum de mi”. I és que destaca el volum ingent de coneixement que Verdaguer va aportar a la ciutat. “Tot assumint que no era historiador oficial, sinó més anecdotari”.
Aquest punt divulgatiu també és assenyalat per Xavier Marcet, al pròleg de l’obra: “Tenia ànima de cronista de la ciutat. N’exercia”. I recorda com amb el seu gran amic Rafael Aróztegui feien bromes a Facebook i es deien a ells mateixos “ragonistes” i tenien debats que ningú més podria tenir sobre la ubicació real d’una fotografia”.
I conclou: “Canvieu Ragon per Verdaguer” i algunes de les descripcions sobre la tasca funcionaran igual de bé. Unes referències a un Baltasar Ragon i Petit que va deixar alguns milers de fotografies. I també cròniques escrites al diari “El Dia” (entre d’altres), sota el pseudònim “B. de la Galera”.
Ja en el pla més personal. També assegura que té un record entranyable de Joaquim Verdaguer. “El vaig conèixer a l’Arxiu Tobella quan, essent jo molt jove, Manuel Tobella em va proposar formar part del Patronat”.
Arxiu Tobella
Verdaguer també va cultivar relació amb Domènec Ferran, exdirector del Museu de Terrassa. “Ell treballava a l’arxiu, jo al museu. I ens feia permanents consultes, perquè li agradava molt reconèixer fotografies, buscar històries, identificar edificis i monuments…”, recorda Ferran.
També van coincidir a l’Arxiu Tobella i a la Comissió de Nomenclàtor, tot travant amistat. “Com que ell era tan militant de l’Antic barri de Sant Pere, jo li fotia canya amb això, en to de broma”, rememora.
Efectivament, Verdaguer va treballar a l’Arxiu Històric de Terrassa fins que es va jubilar i va tenir una vinculació estreta amb l’Arxiu Tobella. També va deixar obres com “El bàsquet a Terrassa”, “Blanca de Centelles” i “Rieres i Torrents”.
Fet que ens porta a preguntar-nos: Terrassa està ben explicada? “Déu-n’hi-do, l’explicada que està”, llança Massallé. “Aquest llibre és el número 37 de la col·lecció Àmfora, que editem des de la Fundació i que tracta temàtica terrassenca. I portem des de 1999, amb una cadència de dos llibres per any”, defensa. “Però és ben cert que Terrassa dona per molt!”.
Més enllà de la Torre del Palau, Domènec Ferran creu que s’ha explicat de diferents maneres, perquè el món històric és molt polièdric. I també apunta a edicions del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, com la Revista Terme i el magne estudi “Una història de Terrassa”.
Que hi ha coneixement escrit -i a bastament- també ho defensa Rafael Aróztegui. “Però més que falta d’explicació, crec que falta interès per saber-ho”, diu. I afegeix que a les conferències sobre història local -que ell mateix imparteix sovint a l’Ateneu Terrassenc- quasi sempre estan les mateixes persones.
O l’impacte limitat dels llibres: “Em fa la sensació que el compren les mateixes 300 o 400 persones que els interessa. Però qui no ho compra, ni en sap de la seva existència”, exposa, tot concloent que la gent –en grans tremes no es mira aquests continguts específics.
Grups de Facebook
Potser una excepció podria ser la fotografia antiga, que viu uns anys de boom. El mateix Massallé és directe: “Les fotos del llibre tindran molt d’èxit, potser fins i tot més que els textos”.
De fet, el sorgiment de grups a Facebook que comparteixen fotos antigues (succeeix a totes les ciutats i pobles) és un bon exemple.
Domènec Ferran explica que les fotos antigues tenen la capacitat no només de mostrar d’una imatge, sinó d’evocar un record en l’espectador. “Desenganyem-nos: Quasi tots som nostàlgics”.
Però Aróztegui matisa que també cal anar alerta. “Hi ha gent que diu bajanades, en aquests grups de Facebook, perquè mai no s’han llegit res documentat sobre història de Terrassa”. Bé, doncs solucionar-ho passa per consultar els textos dels historiadors… O dels cronistes, més aviat divulgadors. O sigui: Nosaltres, els “ragonians”.
