L’Antic Poble de Sant Pere ha guanyat espai amb el pont de Sant Pere, però en guanyarà més amb el vial de la cornisa. Ho explicàvem fa uns dies al Diari de Terrassa, és una recuperació, si més no simbòlica, de terreny. Però, com era abans aquest barri que ara és més que un barri i que una vegada va arribar a ser un poble amb fins a 150 quilòmetres quadrats de terme municipal?
La seva història documentada es remunta, almenys, fins al segle XVI. El 1543 tota la superfície que ara mateix coneixem com a Terrassa, estava dividida entre vilatans i forans. D’una banda, Terrassa, construïda al voltant de la Plaça Vella. De l’altra, una població molt disseminada amb masies (al voltant de 60 cases habitades arreu de la parròquia). Cadascun dels dos termes, anomenats la Universitat de la Vila i la Universitat Forana, disposaven dels seus propis òrgans de governs, però compartien batlle. O sigui, tenien un alcalde comú, però amb certa autonomia per governar-se.
A principis del segle XIX, una Real Mandatoria de Carles IV va permetre que les parròquies forànies es constituïssin en un sol poble i tinguessin un alcalde independent. Va ser concretament el 7 d’agost de 1800. Sant Pere aconseguia l’autonomia municipal; però des de llavors, com que el municipi envoltava el de Terrassa i impedia l’expansió de la ciutat, les disputes entre les dues poblacions van ser constants, sobretot una vegada que va arribar la indústria.
Amb la segregació del poble de Sant Pere, el terme de Terrassa va quedar reduït a la mínima expressió amb uns límits que anaven des del carrer Transversal, al nord, fins a Santa Margarida, al sud, i des del torrent del Batlle al torrent de Vallparadís. El procés d’industrialització necessitaria de més espai i aquesta es va convertir en una lluita que la burgesia industrial acabaria guanyant malgrat l’oposició dels santperencs.
Les baralles no eren noves i ja havien portat l’autonomia de Sant Pere en primer lloc. Els dos termes havien discrepat fortament sobre les despeses compartides de la guerra de Successió entre 1702 i 1714, tal com explica l’historiador egarenc Marc Ferrer. També havia provocat tensions molt abans una altra qüestió: la pugna per la parròquia entre les esglésies de Sant Pere i l’església del Sant Esperit (construïda per la vila de Terrassa l’any 1621). “Quan es construeix l’església del Sant Esperit, a Sant Pere no els agrada. Fins llavors, els terrassencs havien d’anar a Sant Pere per casar-se, als batejos i als enterraments”, explica Ferrer. La distància d’uns pocs quilòmetres i en una zona de camps presentava força dificultat per l’època.
L’autonomia no va apaivagar les discrepàncies sino que les va fer créixer. Un cop que els pagesos i terratinents de Sant Pere van aconseguir la independència, Terrassa no va parar de fer intents polítics per annexionar-se Sant Pere un altre cop. El terme de Sant Pere encerclava el de Terrassa i això no permetria que la ciutat s’expandís urbanísticament, provocant un litigi constant. A finals del segle XIX, aquesta ja no era una disputa de vilatans contra pagesos, sinó de fabricants contra terratinents. L’annexió el 1904 es va portar tan en secret que a Sant Pere no ho van saber fins que va sortir publicat als butlletins oficials. Des de llavors encara perviu un sentiment diferenciat, com recorda Marc Ferrer a aquest diari. “A l’antic poble de Sant Pere es contina reivindicant aquest orgull, per la festa major, pel casament vuitcentista que se celebra cada cinc anys, etcètera”, diu.
“Burots” per entrar a Terrassa
Un cop arribada l’autonomia, els pagesos santperencs no s’entenien amb els industrials i terratinents terrassencs i també suposava un greuge econòmic per la ciutat. Marc Ferrer ens parla, per exemple, de la figura del “burot”, un funcionari que s’encarregava de cobrar impostos per l’entrada de certs productes cap a la vila ja que estava encerclada per Sant Pere i s’hi havia de passar cada vegada que volien sortir i entrar. El 1876 hi havia dos burots per controlar l’entrada des del del poble de Sant Pere de Terrassa. Un a l’extrem del pont que toca a Terrassa i l’altre al final del carrer Sant Joan, on hi havia l’antic camí de Sant Pere des del Mas Adei. La burot del carrer de Sant Joan era una dona que s’encarregava de regirar les faldilles, ja que era on les dones hi solien amagar els productes per esquivar el control. Arran de totes les picabaralles amb Terrassa, la quadra de Vallparadís ja va passar a la ciutat l’any 1830.
El sentiment de poble
A Sant Pere el sentiment de poble encara és vigent. Segons descriu el president de l’associació de veïns, Jaume Rosset, “el 1904 es desmembra definitivament el terme de Sant Pere: és el moment que es divideix no ben bé per la meitat, però pràcticament”. Sant Pere passava així a ser el primer barri de Terrassa, en comptes d’un municipi independent. Rosset destaca que “això va comportar que durant uns anys es mantingués la dinàmica no només com a poble, perquè el Torrent de Vallparadís encara marcava perfectament la divisió, sinó que també s’hi va continuar celebrant la festa major independent de la de Terrassa”.
“A mesura que Terrassa va anar creixent va anar engolint físicament, no només administrativament, Sant Pere”, diu Jaume Rosset. Per exemple, s’hi va deixar de fer la festa major, “que es va recuperar primer als anys cinquanta en la postguerra, i després amb plena força a la dècada dels vuitanta”, relata Rosset. És llavors, que va tornar a ressorgir “l’esperit de poble”: “es recupera la festa major i, immediatament després, el casament vuitcentista”, apunta Rosset.
“Sobretot, hi ha un seguit de persones com Joaquim Verdaguer o jo mateix que ens dediquem a anar recopilant informació i es recuperen no només les tradicions sinó el sentiment de pertinença a una cosa diferenciada de Terrassa; no és que no siguem de Terrassa, però ens sentim part d’una cosa diferent dins d’ella”, conclou Rosset. A Sant Pere, com explica, la gent més gran mai ha deixat de dir “que baixen” a Terrassa. Per a Rosset hi ha factors que fan que el sentiment de poble de Sant Pere continuï viu: l’esforç de la seva gent per recuperar la història, que geogràficament encara estigui força ben delimitat, els elements patrimonials com les esglésies de Sant Pere i l’edifici de l’antic Ajuntament; i el fet que com a conseqüència “la gent encara es coneix i se saluda pel carrer, malgrat que desgraciadament s’ha anat perdent quasi en la totalitat el comerç molt important que hi havia hagut al carrer Major de Sant Pere fins als anys seixanta i setanta”.
Repartiment amb Sabadell
Després de tres segles de baralles,finalment la qüestió es va resoldre el 1904 amb la desaparició del terme de Sant Pere i la seva annexió amb Terrassa, però la ciutat egarenca no va ser l’únic actor involucrat. El poble de Sant Pere era molt extens. Estava format per les parròquies de Sant Pere (l’actual barri terrassenc), Sant Quirze de Galliners, Sant Julià d’Altura, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell.
Sant Pere arribava gairebé fins el que actualment és el centre de Sabadell i, com Terrassa, la ciutat també necessitava expandir-se. L’any 1836, Sabadell ja havia demanat formalment, però sense èxit, que la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres passés a formar part del seu municipi. No va ser fins 1848 que hi va haver una primera gran modificació quan Sant Quirze es va independitzar i les parròquies de Sant Maria i Sant Miquel de Toudell es van agregar a Ullastrell i Viladecavalls.
El 5 d’abril de 1904 els límits entre Sabadell i Terrassa van passar a ser els actuals. S’atribueix a Alfons Sala i Argemí -Comte d’Ègara- les maniobres a Madrid per tal d’aconseguir el beneplàcit estatal per consumar l’annexió. La independència del poble de Sant Pere, amb una història tan antiga com la de Terrassa, havia durat només 104 anys. Es dona la circumstància que els santperencs havien contruit l’edifici del seu nou ajuntament el 1897. I un any abans, el 1896, s’havia alçat el pont del Passeig (a l’alçada de l’avui Mútua).
