Carles Codina Verdaguer, professor de Ciències Socials a l’institut Montserrat Roig
Continuem. Un dels referents científics de Brian Cox i també divulgador astronòmic va ser Carl Sagan, el qual es va fer conegut mundialment amb la seva sèrie documental “Cosmos” (1980), amb què va apropar la cosmologia a la generació dels vuitanta.
I es va associar per sempre més la música etèria de Vangelis al buit còsmic i a les nebuloses irisades. L’astrofísic també és reconegut per haver difós la idea que som pols d’estrelles (“We are made of star-stuff”, és a dir, som fets de la matèria de les estrelles, de pols d’estrella), en el sentit que gran part dels elements de la taula periòdica que componen la vida s’han creat en algun moment en el passat en les altíssimes pressions i explosions de supernoves, que en morir van escampant els elements per l’univers, com una mena de sembrador universal.
Que som l’univers observant-se ell mateix i donant-se sentit és una idea fantàstica popularitzada per Sagan i recuperada per Cox, però no és nova. I, de fet, en part la podem resseguir fins als filòsofs estoics que ja duien a terme exercicis filosòfics que posaven els individus en la perspectiva còsmica de mirar la terra des de fora per tal de canviar la mirada cap a ells mateixos i cap al món per tenir-ne cura, veient-lo tal com era gràcies a prendre’n distància, encara que només fos en un exercici mental d’allunyament. En paraules de Marc Aureli (“Meditacions”, citat per Pierre Hadot a “Ejercicios espirituales y filosofía antigua”, Siruela, 2006), “mira i contempla els moviments de les estrelles com si estiguessis corrent al seu costat, atura’t sempre a pensar en els canvis dels elements, que es transformen uns en altres. Quan pensis en la humanitat, mira les coses terrestres com si ho fessis des d’un lloc privilegiat”.
La cursa espacial en el transcurs de la segona meitat del segle XX entre els EUA i l’URSS implicava que cada pocs mesos alguna de les dues superpotències anunciava alguna fita: el primer viatge d’un satèl·lit artificial (l’Sputnik), el primer viatge espacial amb un animal (Laika), el primer viatge espacial tripulat per un home (Iuri Gagarin), el primer allunatge (Neil Armstrong)… Comptabilitzar els recursos econòmics i les tones de CO2 emeses a l’atmosfera en el transcurs de la cursa espacial és una qüestió poc debatuda i que no hi cap en aquest article. Malgrat la necessitat d’aquest debat que continua sent vital si tenim en compte la privatització de la cursa espacial i la participació de països com la Xina i l’Índia, no es pot deixar de valorar tant la fita tecnològica com el significat profund per l’experiència humana que manifesten, a saber, la voluntat d’anar més enllà d’uns límits que ens eren insuperables fins fa poc més que unes dècades. És una nova oportunitat que els viatges espacials ens han donat per mirar-nos la Terra des de l’univers: una visió que les missions Apollo i Voyager van fotografiar mostrant per primera vegada la Terra completament, o sortint per l’horitzó de la Lluna, o la Terra reduïda a un petit píxel enmig de la immensitat. Quan Carl Sagan li va demanar a la missió Voyager que s’allunyava de Plutó que giressin el satèl·lit i l’enfoquessin cap a una Terra difícil de diferenciar de la resta de l’univers, el científic volia mostrar amb una imatge com en “som de petits, diminuts i insignificants, i estranys i preciosos (…), que pertanyem a alguna cosa més gran que nosaltres mateixos”, com diu la doctora Eleanor Arroway, el personatge que interpreta Jodie Foster al film “Contact” (1997), versió lliure que va dirigir Robert Zemeckis a partir del llibre homònim de Carl Sagan.
“Back at home we all have a lot of work to do but here first looks like a perfect world” (“Quan tornem a casa tots tenim molta feina a fer, però des d’aquí a primera vista sembla un món perfecte”). Aquestes van ser les primeres paraules de Jared Isaacman en sortir a passejar fora de la nau catapultada per SpaceX el 10 de setembre passat en la missió Polaris Dawn. Ja formen part de la història no de la cursa espacial com l’experiència directa de l’univers ens canvia la mirada que tenim de la Terra, com la perspectiva cosmològica ens apropa més que mai a la fragilitat i meravella del que som com a espècie i com a planeta, un planeta perfecte des de fora i amb moltes imperfeccions des de dins. Som planeta, no habitem el planeta, no som uns passavolants que podem anar canviant de casa, som casa nostra, som el planeta Terra. Aquesta és la perspectiva que Plató plantejava quan va desenvolupar el concepte de ψυχή τοῦ παντός (psychḗ tou pantós, “l’esperit de tot”) o més conegut per la seva traducció llatina d’“Anima Mundi” o ànima del món. Aquest concepte filosòfic que planteja que la Terra és un ésser viu serà recuperat pel biòleg James Lovelock amb la hipòtesi Gaia, prenent el nom de la divinitat amb què els grecs havien batejat la Terra.
A diferència de Carl Sagan, Brian Cox té una perspectiva menys estoica i més escèptica, plantejant que potser som l’únic planeta en què s’ha generat consciència i en què l’univers s’emmiralla. Així doncs, som preciosos perquè som ínfims i perquè en la nostra petitesa som excepcionals: l’únic lloc de l’univers, que sapiguem, que s’observa i que es valora per fer-ho. No l’únic planeta en què ha sorgit la vida, sinó que és viu. Recuperar la perspectiva cosmològica pot ser un dels pocs camins que ens queden per no desaparèixer.
