La periodista Txell Feixas, que ha rebut fa un mes el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació, va ser a l’Abacus en una xerrada sobre les seves experiències com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Beirut, que ha plasmat a un parell de llibres
Rebre un premi sempre fa il·lusió. Sí, m’ha fet molt feliç i és un honor rebre’l, però m’ha fet més il·lusió que la professió, l’equip de feina i també la meva família, se l’ha fet molt seu. Em serveix per dir gràcies a qui m’ha acompanyat i de qui he après, a nivell laboral i a gent, família i amics.
És més madur el seu segon llibre, “Aliades”? Amb “Aliades” faig un pas més, i crec que és més llibre, perquè té un inici, un nus, i un desenvolupament i un final i m’ha costat més perquè sortia de la meva zona de confort i no eren cròniques allargades, sinó que era un llibre com a tal, i això era un repte.
Molts periodistes s’han aventurat en escriure ficció. S’hi veu? No en sabria d’inventar històries. Prou em costa explicar les que veig i és una feina que s’ha de continuar fent i sobretot a les zones que cobreixo, que en sabem, ben poc, jo la primera. Ja hi ha gent que fa ficció que és boníssima i em sento més còmode amb aquest tipus d’assaig.
Què la va cridar per anar de corresponsal a zones on hi pot haver poca seguretat? El primer input que va portar a postular-me per anar de corresponsal a l’Orient Mitjà, crec que va ser la passió per anar a aquesta zona del món que només coneixia com a turista. El primer any em va atrapar moltíssim la realitat que vaig trobar allà i sempre dic que, i molta gent se sorprèn, que la meva aproximació a la causa feminista es va enfortir molt quan vaig anar-hi, perquè la meva generació és d’aquelles que vam viure que el masclisme va treure endavant la necessitat que teníem del feminisme. Allà hi havia un col·lectiu de donasses que no me les havien explicat. Quan vaig descobrir-ho, em vaig sentir enamorada i ara crec que no sabria fer una altra cosa.
I aquí també n’hi ha de dones valentes? I tant! A Sant Joan de Mediona, el meu petit poble de 500 habitants a l’Alt Penedès n’hi ha i podria fer un llibre sencer. Ves que no el faci. Per a mi, explicar coses de dones llunyanes, no és tan explicar realitats exòtiques, sinó que aquelles realitats ens interpel·lin sobre dinàmiques de país i locals i a què reflexionar. Quan explico realitats de lluny és perquè empatitzem amb elles, però també perquè ens qüestionem coses que potser aquí podríem aprendre d’elles.
Li agradaria anar a un lloc com aquests que ha estat? Sí, m’apassiona i m’agradaria anar a tot arreu. Sempre estic amb la maleta a punt i, potser, en una altra època de la vida estaré feta per estar a la redacció moltes hores, però ara mateix, el que em crida el cor, el cap i el cos és a marxar lluny i, si puc, explicant les lluites de les dones pels seus drets.
Es considera una periodista que en part és activista? Crec que soc periodista, tot i que quan vas a aquestes regions t’acaba sortint la part activista. Sempre he defensat, perquè ho crec així, que el periodisme no pot ser objectiu, perquè tots som subjectius i és honest reconèixer-ho i soc la primera a fer-ho. No pots ser imparcial, perquè això et fa ser injust. Sense voler, l’activisme et surt, però quan ho notes, el tires enrere, perquè la meva funció no és fer activisme, és fer un periodisme transformador.
El món del periodisme ha canviat des que va començar. Sí, i no sé si dir per a millor. Les xarxes socials, que tant ens enriqueixen, de tanta informació i soroll, ens estan desinformant. En un moment en què tothom s’atreveix a fer de periodista, tenir periodistes i corresponsals als llocs, és més fonamental que mai. Necessitem algú a qui li donis una mínima credibilitat i és un repte informar i informar bé.
Com veu la intel·ligència artificial en el periodisme? Ara mateix, em fa por. Segurament hi trobarem la part bona, perquè en tot n’hi ha, com en les xarxes socials que s’han demonitzat molt i, ben utilitzades, tenen un bon recorregut. Malauradament, mentre no trobem aquesta part bona, hi haurà qui que, com està passant, en faran un ús més aviat qüestionable.
Falten referents en el periodisme actual? No, jo crec que hi són, però són referents als que se’ls hi ha de donar anys. El que sí que crec és que a les dones ens falta molt per recórrer, perquè a les redaccions n’hi ha moltes, però els que manen són homes. En els llocs de responsabilitat més alts hi ha més homes que dones i això et fa pensar.
