En el passat va existir l’arquitecte municipal, una figura encarregada de projectar i supervisar el planejament de la ciutat. Hem cercat aquests arquitectes per veure amb quina obra varen debutar a Terrassa i encara es conserva dempeus, a excepció d’alguna, com la Zona Esportiva de l’avinguda Abat Marcet, que s’ha modificat per donar resposta a les noves demandes.
Lluís Muncunill i Parellada, arquitecte municipal 1892-1903
Magatzem d’Alfons Sala (Carrer de Puig Novell, 14-16). Projecte i inauguració de 1893
De l’insigne arquitecte Lluís Muncunill podrien reconèixer gairebé, a ulls clucs, tot el llegat modernista que va deixar. Però més enllà d’aquest estil, Muncunill és autor d’altres edificis que res tenen a veure amb aquest estil. De les primeres obres destaquem el Magatzem Alfons Sala que data de 1893 i que va ser un encàrrec de l’industrial del tèxtil Alfons Sala i Argemí. De l’edifici, de línia historicista, captiva la seva façana monumental amb un seguit d’elements decoratius neobarrocs, que s’estenen al segon pis i apareixen en forma de mènsules donant suport a la cornisa que fa de coberta. L’edifici va quedar en desús. A començaments de 1990 va ser rehabilitat per rebre nous serveis. Primer, s’hi va instal·lar el Registre de la Propietat i, a partir de 2018, el Diari de Terrassa (planta baixa).
Antoni Pascual i Carretero, arquitecte municipal 1903-1906
Mercat de la Independència (Raval de Montserrat). Projecte de 1903
És una de les icones més populars del Raval. El projecte inicial és de 1903 i respon a l’arquitecte terrassenc Antoni Pascual i Carretero, i li va donar continuïtat el 1906 l’arquitecte barceloní Melcior Vinyals i Muñoz que el va substituir en el càrrec de manera provisional.
Inaugurat el novembre de 1908, es tracta d’un edifici de grans dimensions, configurat per tres naus que acaben en forma triangular i que incorpora com a element funcional i decoratiu una lluerna rectangular sota la coberta.
El mercat és considerat l’obra més ambiciosa de Pascual Carretero, especialment perquè és l’edifici que conserva l’estructura metàl·lica més gran de l’arquitectura terrassenca i perquè va demostrar que el ferro tenia possibilitats de ser un material constructiu més enllà d’un recurs decoratiu.
Josep M. Coll i Bacardí, arquitecte municipal 1907-1917
Parc de Desinfecció (Carretera d’Olesa, s/n). Projecte de 1912
L’arquitecte barceloní Josep Maria Coll i Bacardí (autor i propietari de la celebrada Casa Baumann) signar aquest edifici municipal concebut per usos sanitaris i que, més d’un segle després, conserva el seu ADN en ser la seu del laboratori químic municipal.
És un dels edificis més singulars i originals que té la ciutat, i poder també un dels més ambiciosos, en tant que les obres el projecte és de 1912 i l’edifici es va inaugurar el 1920.
Coll Bacardí ja no el va poder veure acabat perquè va traspassar el 1917. Del seu disseny, destaquen les finestres ovalades i una porta d’entrada coronada per un gablet apuntat que aixopluga l’escut de la ciutat. L’edifici s’eleva cap a un cos superior amb lluernes d’arc apuntat i una torre cilíndrica.
L’autor va aplicar ceràmica vidriada, de colors, per cobrir cornises i arcs i la teulada.
Melcior Vinyals i Muñoz, arquitecte municipal 1917-1938
Magatzem Font Batallé (Carrer de Sant Llorenç, 1-3, placeta de Saragossa). Projecte de 1910
El projecte data de l’any 1910, però no tenim la data d’inauguració. En aquest cas, el promotor va ser l’industrial Pere Font Batallé i va confiar l’edifici a l’arquitecte barceloní Melcior Vinyals que ja treballava a Terrassa i anys més tard, a partir de 1917, va obtenir la plaça com a arquitecte municipal.
És un edifici de dues plantes de línia sòbria i discreta amb grans finestrals però que resolt amb mestria constructiva el fet de situar-se en un xamfrà. Mira davant per davant a l’antic Magatzem Torras o Cal Sastre d’Olesa, obra també del mateix Vinyals, més tardana i d’estil modernista.
Quan va cessar la seva activitat industrial, l’edifici Font Batallé va acollir la seu d’una entitat bancària. Actualment, està en desús.
Ignasi Escudé i Gibert, arquitecte municipal 1939-1942
Cinema La Rambla (Rambla d’Ègara, 146). Projecte de 1934
Aquest edifici és un altre de les icones de la ciutat. És el primer projecte de l’arquitecte terrassenc Ignasi Escudé i Gibert, abans de tenir la plaça pública, i el va realitzar amb l’arquitecte Manuel de Solà-Morales, d’Olot, a iniciativa d’un grup d’industrials, la major part de l’empresa tèxtil Saphil. El cinema La Rambla es va dibuixar el 1934 i va veure la llum el 1935. Ambdós van concebre un edifici d’estil racionalista influenciat per els corrents més modernes del moment. L’equipament cultural -ara comercial- comptava amb una planta baixa i pis, distribuïts en tres cossos. Del disseny hi destacava la façana, de composició simètrica, i sobretot el vestíbul, des del qual es pot admirar l’estructura interior a doble alçada, amb una lluerna central i un atri semicircular de sis columnes.
Josep Pratmarsó i Parera, arquitecte municipal 1944-1961
Zona Esportiva Municipal (Avinguda de l’Abat Marcet). Projecte de 1956
La ciutat va viure el 21 d’agost de 1960 un gran esdeveniment en tant que s’inaugurava el primer complex esportiu municipal a l’avinguda de l’Abat Marcet, el lloc que continua sent el referent per aquests serveis. La zona esportiva d’aquell moment va ser dissenyada per l’arquitecte barceloní Josep Pratmarsó i Parera que era el facultatiu en plaça oficial a l’Ajuntament i va tenir la col·laboració del seu company Francesc Bassó Birulés per la construcció de l’estadi. Per primera vegada un complex esportiu aplegava una sèrie d’instal·lacions. La zona comptava amb un camp de futbol per 25 mil espectadors, un camp auxiliar, un camp de hockey sobre gespa, tres pistes de tenis, una pista de bàsquet i patinatge, dues piscines (una coberta), un frontó, un gimnàs, una casa-xalet, vestuaris i un parc infantil. El projecte s’havia aprovat el 1956 per valor de dotze milions de pessetes.
Arquitectes, ciutat i evolució artística
Domènec Ferran Gómez, historiador
Des de finals del segle XIX als anys trenta del segle XX, l’arquitectura local va gaudir d’un gran impuls. En un període molt intens de construcció de la ciutat, quan el creixement impulsat per la indústria tèxtil va passar dels 11.199 habitants l’any 1877 als 47.690 l’any 1936. Els arquitectes varen fer la seva aportació, fins i tot les seves primeres obres responen a les necessitats de diverses tipologies d’una ciutat en constant creixement, magatzems, naus industrials, habitatges i edificis de serveis.
Cadascuna de les creacions arquitectòniques responen al moment evolutiu en que es troben els arquitectes. En general, els primers projectes, amb els aprenentatges a l’escola d’arquitectura encara recent, la primera Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona es va crear l’any 1875, tenen un caire més acadèmic i historicista. Aquest seria el cas de l‘òpera prima de Lluís Muncunill , el Magatzem Alfons Sala, abans de fer el pas decisiu cap al seu singular llenguatge modernista que lluirà a la nostra ciutat fins als anys 20 del segle passat.
Melcior Vinyals, també inicia la seva primera producció amb un llenguatge academicista al Magatzem Font Batallé, que combinarà més endavant amb alguns trets modernistes però sempre amb un caire eclèctic.
El primer projecte d’Antoni Pascual, el Mercat de la Independència, entra ja de ple en el llenguatge modernista, tant per l’ús del ferro colat amb finalitat estructural i decorativa com pel mateix estil artístic. Josep María Coll i Bacardí amb el projecte del seu propi habitatge, com a primera obra, aplica també el llenguatge modernista, però amb influències decoratives de l’Art Nouveau Centre Europeu, que serà la característica de tot el seu treball arquitectònic a la nostra ciutat.
Ignasi Escudé, al seu treball inicial, que aquí presentem, el Cinema Rambla, inicia la seva carrera dins l’estil racionalista europeu que serà el que practicarà en tota la seva producció.
Josep Pratmarsó, amb el seu primer treball, la urbanització de la Zona Esportiva Municipal, aplica una arquitectura que podem definir com a moderna i pragmàtica, sense gaires concessions artístiques, per trencar amb els estils anteriors des del modernisme a la postguerra.
