“N’he fet moltes de vacances i penso que les millors són les que et queden en el record i que t’agrada comentar-les amb els amics, o t’agrada trobar-te amb algú que hi ha anat i ho comentes amb una cervesa”, assegura el Miqui Giménez, músic i docent. El record, a vegades, fa més vius encara aquells moments.
“Quan era jovenet, no es viatjava com ara. Durant la meva adolescència, anàvem a Castellar de n’Hug i ja era tota una aventura. Llavors no teníem cotxe ni res i agafàvem el tren fins a Manresa, i allà pujàvem a la Sarfa, fins a Berga per arribar a temps perquè un autobús ens pugés a dalt de tot”, reviu. Van ser tres o quatre estius meravellosos, en els quals, es trobaven amb amics d’altres llocs. “En tinc un gran record i en parlo molt”, assenyala.
Un record de quan era ben jove
Quan va entrar en el món de l’escoltisme i marxava de campament amb l’agrupament escolta i també van ser uns estius, tant de nen com sent monitor, que van ser “molt bons”, subratlla. Ja amb fills, moltes vacances les van passar a Isil, prop d’Esterri d’Àneu, a tocar de la frontera amb França. “Hi anava molta gent de Terrassa i a través d’un festival que es feia, vaig pujar com a músic i ens vam engrescar a anar-hi”, explica. Era un poble petit en el qual es van incorporar activament en esdeveniments culturals i per a la canalla, era ideal. Encara hi van.
El seu fill, a la visita a la tribu dels Himba
La seva dona és molt viatgera, i, últimament, “hem pogut voltar pel món”, afegeix. Dos dels viatges internacionals que més li han quedat van ser a Namíbia i al Perú. “Per sort hem pogut anar a molts països i de Namíbia tinc un gran record de la tribu dels Himba, que ja t’hi porten si fas un ‘tour’. Allà va ser molt bonic perquè vam anar a una escola” i va fer servir els seus recursos de mestre i de músic. “Vam acabar ballant a fora el ball de la Tereseta. Sempre viatjo amb el flabiol, perquè mai fa nosa, i el van acompanyar amb un bidó de plàstic com a percussió, diu.
Ballant l’Estapera
Ja al poblat, van acabar ballant l’Estapera, per acabar d’incorporar més folklore egarenc en el bell mig del sud-est africà. De molts països t’endús records. Perú també va suposar un viatge molt bonic i amb la gent “podies interactuar molt”, afirma.
De petit treballava a una oficina i, allà, un company, el Francesc Turull, recorda que sempre li deia, “el més important no és on vas, sinó amb qui vas”. La companyia és bàsica, i sempre hi pensa. “És amb aquests records, aquelles petites coses de cada viatge, aquelles gotetes que surten a la conversa, que et fan tornar i dir, quin moment més bo”, manifesta.
