Barris, cafè a cafè... una porta que obre la frontera

És el paper que toca, fer de frontera. Els passa a molts barris i aquest no se n’escapa. El seu nom evocar mots com natura, aire lliure, llibertat i, en gran part, són alguns dels seus trets principals. Això sí, molt pla no és, ja que fa una mica de pujada i, això del bon aire, com el valor a la cartilla blanca de la “mili”, se li suposa. El Pla del Bon Aire forma part de la llista de barris emergents en els anys en què, com es va dir i s’ha dit, eren els del “desarrollo”, amb un creixement econòmic tot i encara estar sota el “yugo” i “las flechas” i altres bajanades. Un bon terreny per a un cafè, amb la tranquil·litat que dona anar-hi sense presses ni ser un element final, posterior a un bon tiberi. No. Un cafè (en aquest cas, de nou, un tallat) sense pressions ni esperes i amb galeta com a obsequi, no està malament. Tenir el paper de frontera cap a carreteres que condueixen a altres municipis ni és bo ni és dolent. Aquest barri porta el record d’una bona escola de futbol sala, en els incipients anys en què aquest esport incrementava la seva presència a Terrassa. De tot allò, ja no queda res i, de fet, els esports més preeminents en l’actualitat són el bàsquet i el tennis taula. El futbol, tampoc falta.

De totes les edats

“Ve molta gent a jugar i de totes les edats”, deixa anar un senyor que sembla estar a prop dels 80 anys. Es refereix al que de sempre s’havia anomenat com a “ping-pong”, que ara compta amb la presència del Club Tennis Taula Els Amics que fa uns tres anys, té la seva seu a aquesta zona. Com passa, també, en altres barris de la ciutat, els diversos blocs de pisos, de certa magnitud quant al nombre de plantes que es van edificar, són un altre dels seus trets característics. No són pisos nous i, per això, una dona de mitjana edat, que va acompanyada d’una nena, es queixa que “ja estan una mica vellets, pobrets”. Tornant a la presència nombrosa, cada dia, de persones que van al barri per practicar el seu esport, es veu com un aspecte molt positiu. Cert és que, a diferència, per exemple de les dificultats per circular i aparcar que pateixen els practicants que van a la Zona Esportiva, aquí, aparentment, tot va més rodat, mai és ben definit. Exercir de frontera, ser com una mena de llindar de la ciutat, en aquest cas de la part nord, també fa que passin bastants vehicles, com és el cas de la carretera de Matadepera. Fer el paper de llindar, ben mirat, no és cap fotesa. Cal tenir les condicions i conservar la consideració dels altres.