Van vèncer, però no van convèncer. L’any 1904, Alfons Sala va promoure l’annexió a Terrassa i a Sabadell del poble de Sant Pere. Els santperencs, però, han fet perviure fins avui la seva identitat pagesa i menestral. Un segle després, segueixen tossudament alçats i reivindiquen els noms originals dels seus carrers i places. També els antics noms de cada casa. Volen restituir la memòria.
L’any 1904 van partir per la meitat el poble de Sant Pere i una part va quedar annexionada a Terrassa. 120 anys després, la ferida continua oberta. Potser no des d’una perspectiva epidèrmica però sí des de l’àmbit de la memòria històrica. Consumada l’annexió, va caldre resoldre la coincidència de noms entre els carrers de la vila i els del poble. Com era d’esperar, els noms de carrers que es van canviar van ser els del poble. Així, el carrer Major va passar a ser el carrer Major de Sant Pere. I la plaça de l’Església, la plaça del Rector Homs. I tot així.
Però Sant Pere mai no s’ha resignat. A la dècada dels 80 del segle passat, l’associació de veïns del barri va iniciar un procés de recuperació identitària que ha esdevingut imparable. Primer va arribar la recuperació de les festes, després el nostrat Casament Vuitcentista. En aquesta mateixa línia, i per mantenir encesa la flama, l’Associació de Veïns de l’Antic Poble de Sant Pere que presideix Jaume Rosset, un santperenc de soca-rel, fill de Cal Roca Llarg, va decidir recuperar els noms dels carrers. Al costat de la placa actual se n’ha col·locat una confeccionada per l’artesà Aureli Roche que recorda com es deia aquell lloc abans de l’annexió, és a dir abans del 1904.
Jaume Rosset, a l’esquerra, amb el ceramista Aureli Roche, al carrer Major de Sant Pere / alberto tallón
S’han col·locat un total de 14 plaques, que imiten el disseny de les d’aquella època. Quatre corresponen a carrers i places ubicats per sobre de la via del tren (actualment passeig del Vint-i-dos de Juliol), ja que en el moment de l’annexió, el poble de Sant Pere arribava fins al carrer de Ponent.
Un altre dels treballs que s’ha fet és el de recuperar els noms històrics de les cases. Tots els veïns que han volgut han posat una placa a la façana. Ja n’hi ha unes 70, més de la meitat: Cal Campaner, Cal Puça, Cal Roca Llarg, Cal Fideuer, Cal Burro Gros, Ca l’Armer, Ca l’Eixut, Cal Boter, Cal Sastre o Cal Cisteller.
Anhel d’independència
Per bé que reconeix que aquest anhel d’independència ha quedat en quelcom només retòric, Jaume Rosset entén que cal recuperar aquesta memòria històrica. I des de l’associació de veïns es fa tot el possible, bé sigui organitzant debats en clau humorística amb motiu de la Fira Modernista o visibilitzant la història d’un poble que ve de 1543. O bé fent que els murs i les cases parlin i expliquin llur història.
Explica Rosset: “La nostra obligació és que el nostre fet diferencial no es perdi. No ens volem diferenciar de manera elitista o esnobista, sinó que pretenem que la nostra gent noti la pertinença a un col·lectiu, que facin pinya. No volem reconquerir els nostres carrers (somriu). Però sempre és bo mantenir viva aquesta rivalitat entre Sant Pere i Terrassa. Encara que no existeixi”.
Els dos canvis de nom que van fer més mal
La història l’escriuen sempre els vencedors. A Sant Pere van canviar els noms per evitar “confusions”. En alguns casos, amb mala bava.
Plaça de la Creu
Sant Pere tenia una creu, però Terrassa la tenia més gran
El matís pot semblar menor, però no ho era en absolut per als santperencs, que acabaven de ser annexionats sense ser consultats. Aplicant la política de terra conquerida i amb una mica de mala idea, a l’hora de canviar els noms, els qui manaven a Terrassa van aprofitar per menystenir l’aleshores ja inexistent poble de Sant Pere. D’aquesta manera, la plaça de la creu es va convertir en la “placeta” de la Creu. Convenia deixar clar que allò no era una plaça. Si de cas, una placeta sense gaire importància. Per cert, la creu de terme important era la de Terrassa. I per això, el lloc on s’erigia va ser rebatejat amb el nom de plaça de la Creu Gran. Encara bo que no se li va acudir a ningú decidir que aquest enclavament passaria a ser conegut com la “placeta de la Creueta Petitoneta”.
Carrer de Sant Llorenç
Els van oprimir i conquerir, però els van regalar la llibertat
Diuen que el nom no fa la cosa, però als habitants de l’Antic Poble de Sant Pere, o de l’actual barri de l’Antic Poble de Sant Pere, o al poble de Sant Pere, a l’hora de reanomenar els espais públics, els conqueridors es van permetre alguna broma de mal gust. És el cas del carrer de Sant Llorenç, actualment anomenat carrer de la Llibertat, així en abstracte. Segurament s’anomenava carrer de Sant Llorenç perquè per allí passava l’antiga ruta que menava al municipi de Sant Llorenç Savall. Atenció, però. A Terrassa, l’“autèntic” carrer de Sant Llorenç és el que surt de la Rasa i arriba fins al carrer de Cervantes. Doncs, es veu que Sant Llorenç no pot ser. Què li posem?-es devien preguntar. I en un exercici de cinisme, a algú se li devia ocórrer: -Fot-li carrer de la Llibertat, que els agradarà! Segur que devia anar més o menys així.
Carrer del nord
Avui, carretera de Matadepera. Quan Sant Pere va ser annexionat al municipi de Terrassa, l’any 1904, diversos carrers van haver de canviar de nom per evitar duplicitats i malentesos amb els de la vila de Terrassa. És el cas d’aquest. Va deixar-se de dir carrer del Nord per acollir la terminologia de carretera de Matadepera. És, de fet, la via que mena a Matadepera. Està situada, o situat, entre la plaça de l’Aigua i el passeig del Vint-i-dos de Juliol.
Carrer Major
Avui, carrer Major de Sant Pere. Gairebé totes les viles del món tenen el seu carrer major, o carrer principal. Els americans en diuen “main street” i fa referència al carrer principal del poble. El carrer Major de Sant Pere era abans el carrer Major i prou. Era el punt de trobada i el principal eix comercial de la gent del poble. L’afegitó es va fer per evitar confusions amb l’”altre” carrer Major, el que uneix la plaça Vella amb el Portal de Sant Roc.
Camí del Sagrament
Avui, carrer de Joan Duch. Un dels passatges que voregen les Esglésies de Sant Pere i el Parc de Vallparadís s’anomenava camí del Sagrament, en una clara referència religiosa. Amb el canvi de denominació, el carrer va passar a retre homenatge a l’escriptor, periodista i pintor terrassenc Joan Duch i Agulló (1891-1968). Una de les seves principals obres com a novel·lista és “Homes i màquines”, publicada l’any 1933.
Carrer de Sant Marià
Avui, carrer de l’Alcalde Parellada. És un carrer molt curt que va del carrer Major de Sant Pere al carrer de l’Arquitecte Puig i Cadafalch. La part central d’aquest carrer Alcalde Parellada està urbanitzada com una plaça i s’anomena la plaça del Comú. La façana sud del carrer és la façana lateral de l’antic Ajuntament del poble de Sant Pere. Pere Parellada i Solà (Sant Pere, 1852 – Sant Pere 1902) va ser alcalde de l’antic Poble de Sant Pere.
Plaça de l’Església
Avui, plaça del Rector Homs. La nomenclatura anterior al 1904 era clara. Per motius obvis, la plaça que avui és la porta d’entrada a la Seu d’Ègara era per als santperencs la plaça de l’Església. Amb el canvi de nom va passar a denominar-se plaça del Rector Homs, ja que al terme municipal de Terrassa hi havia esglésies “més importants”. Una de les places de Sant Pere ha esdevingut una de les principals icones turístiques de la Terrassa actual.
FOTOS | l’Antic Poble de Sant Pere recupera els noms originals d’onze carrers
