“Amb 18 regidors sobre 27, els socialistes aconsegueixen una majoria absoluta”. Aquest era el titular del Diari de Terrassa ara fa quaranta anys. Els Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE guanyava les eleccions sobrepassant en quatre regidors els necessaris per a la majoria absoluta, la majoria més àmplia que recorda la ciutat.
A molta distància els seguia Convergència i Unió (CiU) amb 5 regidors, Alianza Popular (AP) amb 2 regidors i el PSUC amb 2 regidors. La participació del 69,5% és, també, la més alta fins ara registrada en uns comicis locals.
Terrassa havia votat per segona vegada els representants municipals després d’un primer mandat (1979-1983) de gran complexitat. Amb moltes dificultats, sobretot econòmiques, l’Ajuntament havia intentat solucionar els problemes educatius, urbanístics, socials i sanitaris en una Terrassa que patia els efectes de la crisi econòmica i l’enfonsament del sector tèxtil, amb un atur creixent que arribava a màxims històrics. La ciutat vivia en constant transformació, i els socialistes capitalitzaven amb èxit aquests primers anys de normalització democràtica.
El resultat municipal era reflex de la tendència de la consolidació dels socialistes com a gran força política arreu de l’Estat. Feia mig any, Felipe González havia obtingut una còmoda majoria absoluta, també a Terrassa. A les municipals, el PSC obtenia més d’un 60% dels sufragis. A continuació i amb el 17,8% dels vots se situava CiU, que amb Joan Sales com a cap de llista es consolidava amb a primera força de l’oposició. Ja a molta distància se situava l’AP de Rafael Callejas, la qual entrava al consistori ocupant l’espai de l’extinta UCD i es consolidava com el partit de la dreta més conservadora. Amb un percentatge de vots similar (8%) hi havia el PSUC, liderat per l’eurocomunista Roc Fuentes, a molta distància del que aquest partit havia representat, després de superar un tortuós procés de divisions i escissions. Fora del consistori quedaven el PCC i ERC.
Ara bé, també s’iniciava una tendència que es mantindria durant les pròximes dècades: el vot “circumstancial”, és a dir, la tendència de l’electorat a votar diferent en funció de si eren eleccions generals espanyoles, al Parlament de Catalunya o a l’Ajuntament i de qui fos el candidat. Així, mentre CiU havia guanyat a Terrassa al Parlament de Catalunya del 1980, a les municipals quedava lluny de la primera posició. A Sabadell, passava el contrari de Terrassa: el carismàtic Antoni Farrés, del PSUC, obtenia una còmoda majoria absoluta molt per davant de la resta de forces i, com també passaria a Terrassa amb Royes, seria alcalde durant molts anys.
El 24 de maig, Manuel Royes i Vila era reelegit alcalde amb vint vots a favor i set en blanc. El govern en solitari dels socialistes encara havia d’ordenar i construir una ciutat.
