El to macilent d’aquests dies avança la dissort del verd? Sembla que no. Gairebé tota la superfície d’espai verd de la via pública a Terrassa (el 90%) és pastura i el perill per a la seva supervivència depèn més de l’ús extensiu que de l’aigua de pluja que l’alimenta.
Aquesta és la conclusió a la qual arriba del cap de servei de l’àrea d’Espais Verds i Biodiversitat de l’Ajuntament de Terrassa, Jordi Chueca, en una setmana en la qual aigua, verd, embassaments i sequera són conceptes en boca de tots després de les mesures de restricció imposades per la Generalitat i adaptades per consistoris com el terrassenc. Però, de moment, la pervivència de les pastures no perilla. La latència dels seus mètodes de vida i la seva vocació de continuïtat romanen any rere any, fins i tot en paisatges que són sepultats pel gel durant setmanes i després, arribat el seu moment, s’aixequen orgullosos. Orgullosos de verd, clar.
Reg al parc de Vallparadís / NEBRIDI ARÓZTEGUI
A l’espai públic de Terrassa hi ha molt poca gespa, tret dels voltants de la piscina del parc de Vallparadís i poc més. El que hi ha és pastura, prat. “I els prats s’hi adapten”. Chueca proposa un símil futbolístic pertinent: anys enrere, les zones de les àrees petites dels camps de futbol estaven pelades sempre. No era per falta de cura o d’aigua. Era pel trot, per les trepitjades contínues dels porters. Una prova realitzada a Terrassa no fa gaire ratifica una conclusió similar: a uns metres del Sala i Badrinas es va deixar un espai a l’atzar de l’ús intensiu, sobretot per part de gossos, i la pastura allà, trepig rere trepig, es va assecar. Quan es va tancar l’espai, el color verd va rebrotar al cap d’unes setmanes.
Ús desproporcionat
“La vegetació és sàvia. Porta milers d’anys així”, indica Chueca per recalcar que l’acció més rellevant per al perjudici no és la falta de pluja, almenys en situacions com l’actual, “sinó l’acció humana”. Els confinaments durant la crisi sanitària derivada de la pandèmia van donar bona mostra d’això. A més, “Terrassa té una idiosincràsia pròpia” en aquest àmbit vegetal. Allò de l’àrea petita es pot extrapolar als parcs. I llavors, sí. Llavors, amb una utilització desproporcionada, el past llangueix i mor.
A Terrassa l’Ajuntament rega poc els espais verds, per la qual cosa les limitacions estrictes aplicades en els últims dies no suposen un canvi dràstic en l’actuació diària. Els prats es reguen poc, molt poc, fins i tot en el parc de Vallparadís. fa un mes, el consistori va començar a regar “per recuperar una mica més ràpid” el verd, però l’ordre de restriccions ha obligat a parar aquesta activitat que cada any només es realitza de març a setembre, “ l’imprescindible”, diu Chueca.
Tram del passeig de les Lletres / ALBERTO TALLÓN
Entre octubre i març, el reg és pràcticament inexistent, fins i tot en els arbres, “que són la part verda que més regenera i proporciona millor qualitat ambiental i estalvi d’aigua”. Els arbres (al nucli urbà de Terrassa n’hi ha uns 19.000) només reben aigua de manera artificial quan tenen entre 0 i 3 anys de vida, i a raó de 60 litres per unitat cada 15 dies.
Mesures
La Generalitat de Catalunya ha decretat mesures extraordinàries per afrontar la situació de sequera excepcional en l’àmbit del districte de conca fluvial de Catalunya. Els embassaments del sistema Ter-Llobregat , al qual pertany Terrassa, estan per sota del 30% de la seva capacitat. L’aigua de Terrassa prové en un 80% del riu Llobregat. Depèn molt, doncs, dels embassaments de la conca d’aquest riu. La resta s’agafa principalment d’una xarxa de pous i mines de Terrassa.
Les restriccions, de moment, no afecten, el consum domèstic de l’anomenada “aigua de beure”. El pla municipal d’emergències en situacions de sequera prohibeix l’ús d’aigua per al reg de jardins i zones verdes, excepte per al reg mínim de supervivència, i amb gota a gota. La mitjana de consum de litres d’aigua per persona i dia a Terrassa és de 101,6.
