El 24 de juliol del 1972 el Ministeri d’Habitatge franquista aprovava definitivament el primer pla especial de protecció de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. Amb 2.655 hectàrees protegides, a l’àmbit més alt de la muntanya, el massís esdevenia el primer parc natural d’Espanya protegit per la legislació urbanística vigent.
Diverses circumstàncies van confluir fa cinquanta anys perquè la de Sant Llorenç fos la primera protecció després de la creació dels primers parcs nacionals el 1918. Una, la presidència de la Diputació de Barcelona, en mans de Josep Maria de Muller y Abadal, compte de Muller, un franquista amant de la natura. La segona, un moviment civil potentíssim, una legió d’excursionistes, estudiosos de la natura i del parc, que es van mobilitzar per frenar totes les amenaces que posaven en perill la integritat ecològica del massís.
El parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac bufa aquest cap de setmana cinquanta espelmes d’una fita decisiva, que deixava enrere la definició del massís com a “paisatge pintoresc” i feia els primers passos per avortar operacions urbanitzadores que s’enfilaven pels diferents vessants.
Festa Popular al Coll d’Estenalles el 18 de novembre del 1979 sota el lema “Salvem Sant Llorenç” / josep germain
De fet, el primer pla especial de protecció del parc natural de Sant Llorenç i la seva insuficiència, van ser la clau que la protecció avancés muntanya avall els anys següents.
A Terrassa, Sabadell, Matadepera i Castellar, la societat civil feia anys que s’organitzava per protegir els espais naturals del Vallès. A la ciutat, el Centre Excursionista i SIPMA Terrassa (servei d’Informació per a la Protecció del Medi), van impulsar la Coordinadora per a la Salvaguarda del Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. SIPMA va ser la primera entitat ecologista de la ciutat, integrada per biòlegs, geògrafs, enginyers i químics. A la plataforma s’hi van sumar la secció excursionista de l’Ateneu Castellarenc i la Unió Excursionista de Sabadell.
El Montcau, al Parc Natural de Sant Llorenç. El parc natural treballa ara, de la mà dels municipis, en una nova ampliació del perímetre de la zona protegida /Nebridi Aróztegui
“El primer pla especial era del tot insuficient”, comenta Josep Germain, que amb 18 anys va ser un dels primers integrants de la coordinadora. “La protecció es fa fixar en funció de la cota, no dels valors a protegir, deixant la porta oberta a l’especulació urbanística”.
Els anys setanta, la integritat ecològica del massís va patir constants atemptats. 23 urbanitzacions legals i il·legals assetjaven els boscos escalant muntanya amunt. Es va projectar la urbanització de Can Robert-Torrent de la Riba, que afectava 700 hectàrees del parc, i la promoció il·legal del Mas de la Mata, fruit d’una estafa que va afectar centenars de parcel·listes, alguns dels quals van anar construint clandestinament la seva segona residència al bell mig del parc. “Encara avui es conserven restes dels vials d’aquelles urbanitzacions a alguns indrets, com l’Alzina del Sal·lari”.
Cartell de convocatòria a la protesta de 1979 per demanar la paralització de les urbanitzacions al parc i una nova delimitació de la zona protegida / Centre Excursionista de Terrassa
Als anys setanta s’obrien pistes a Sant Llorenç amb goma-2 i buldòzers, provocant greus erosions al medi. Algunes de les urbanitzacions es van avortar o desmantellar, però les vies obertes, ja abandonades, es van convertir en rutes d’accés al parc per a motos.
La caça -entre 1978 i 1979 es van matar 4 mil esquirols- i les tales d’arbres eren pràctica habitual de l’època, sense control. L’any 1980 es van talar 8.500 alzines al Sot del Roure Llarg.
En aquest context va sorgir la campanya Salvem Sant Llorenç, impulsada per la Coordinadora per a la Salvaguarda del Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, que el 19 de novembre va mobilitzar prop de 4 mil persones a Coll d’Estenalles. Els excursionistes, acompanyats de centenars de militants d’entitats i organitzacions polítiques, obreres i socials, es van desplaçar a la muntanya per reclamar la paralització de les urbanitzacions, l’ampliació del perímetre de protecció i la creació d’una junta gestora. “Era un moment d’efervescència social i de compromís. La gent estava molt sensibilitzada”, recorda Germain.
Fruit de la pressió popular, l’any 1982, ja en democràcia, la Diputació de Barcelona va aprovar un nou pla especial per aturar el creixement de les urbanitzacions i va sumar 9.638 hectàrees més a l’àrea protegida. El pas definitiu va arribar setze anys més tard. L’any 1998, ja amb una llei d’espais naturals a Catalunya, un nou pla especial sumava 4.055 noves hectàrees, assolint la delimitació actual: 13.600 hectàrees protegides.
“El paper de la societat civil va ser decisiu- comenta Germain-, però la Diputació va ser valenta, convençuda que hi havia molta gent que empenyia. Em pregunto si avui les administracions serien capaces d’enderrocar urbanitzacions senceres. En aquell moment es fava fer”.
Una nova ampliació
Avui, el parc natural de Sant Llorenç és un espai protegit de més de 13 mil hectàrees que s’ha consolidat com a espai natural i popular de referència per a la ciutadania vallesana. Milers de persones visiten el parc cada setmana.
Cinquanta anys després del primer pla especial de protecció, el parc natural treballa en una nova ampliació. Terrassa, Matadepera, Rellinars, Sant Vicenç de Castellet i enguany també Castellbell i el Vilar i Viladecavalls han demanat ampliar el seu perímetre de protecció.
En el cas de Terrassa, la ciutat planteja incorporar els terrenys situats al nord del municipi, que comparteixen similituds ecològiques amb el parc natural i que ocupen 1.304 hectàrees de terreny. Són boscos formats, principalment, per alzines i pinedes mediterrànies que se situen al sud de l’actual límit del parc i que arriben fins a les planes agrícoles del Nord de Terrassa. Representen el 30% del sòl no urbanitzable municipal.
Ara, els tècnics del parc treballen amb els municipis per a tancar una proposta que presentaran a la Generalitat, que és qui té les competències en l’ampliació del parc.
Xavier Flotats, membre de l’entitat SIPMA, parlant a la Festa Popular reivindicativa convocada a Coll d’Estenalles, el 18 de novembre de 1979 / Josep Germain
Cronologia del “Salvem Sant Llorenç”
Fa cinc dècades, l’olla bullia a Sant Llorenç, on la coordinadora lluitava per la salvaguarda en un autèntic camp de mines especulatiu:
Agost del 1978: Es crea la Coordinadora per la Salvaguarda del Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Les seves reivindicacions: congelar les urbanitzacions i fixar una nova delimitació al parc.
Octubre del 1979: Unes càrregues explosives malmeten sis excavadores de la urbanització de Can Robert.
Novembre del 1979: 4 mil persones pugen a Coll d’Estenalles sota el lema “Salvem Sant Llorenç”.
Febrer del 1980: Terrassa denega el permís al Trial de Sant Llorenç, que es trasllada a Olot.
Octubre del 1980: Campanya d’oposició davant els rumors d’un complex militar a la Serra de l’Obac
Febrer del 1981: El trial de Sant Llorenç torna a Mura.
Setembre del 1981: La Diputació treu a exposició pública la revisió del Pla Especial del parc natural de Sant Llorenç, que rep l’adhesió de la coordinadora. Els promotors d’urbanitzacions publiquen un informe desautoritzant el pla.
Febrer del 1982: El Trial de Sant Llorenç es trasllada definitivament a Olot.
Octubre del 1982: La Comissió Provincial d’Urbanisme aprova el nou pla especial del parc natural que atura les urbanitzacions i amplia l’àmbit de protecció en 9.638 hectàrees.
