La versió dels fets del 22 de juliol del 1872, segons va explicar l’historiador Enric Sanllehí, depèn molt de la procedència de la font o de la tendència política de qui ho expliqui. Així es va expressar en la xerrada sobre aquests fets que va tenir lloc a la Casa Museu Alegre de Sagrera. Sanllehí va desgranar diferents aspectes relacionats amb aquell atac dels carlins per tal, diuen, de cobrar una contribució que estava pactada.
Marcel Taló, president del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, va presentar a Sanllehí com “dels primers que es va interessar a posar en clar el que va passar”, fa uns vint anys, amb uns articles a la revista “Terme”. L’historiador egarenc va declarar que un bàndol explica que els defensors de l’escomesa dels carlins “van ser uns herois i l’altre que van ser uns covards, perquè van matar sense necessitat”. Coses de la història i de com es conta.
La situació a Terrassa, aquell any és que “era una ciutat obrera i especialitzada en el tèxtil”, molt diferenciada encara de Sant Pere. “Terrassa era petita, però molt urbanitzada”, si bé anava creixent i agafant cada vegada més pes.
Situació política
La situació política de llavors unia monàrquics i republicans en una comunió d’interessos, contra un enemic comú, els carlins. “Estaven descoordinats i amb molta desconfiança entre uns i altres i lluitaven per controlar” la milícia urbana i els batallons de voluntaris, va comentar Sanllehí.
Les partides carlines es dividien en dues opcions, les locals, formades per pocs elements i que es dedicaven a petits sabotatges o segrestos, i les foranes, “un exèrcit carlí que va fluctuant i que es nodreix de voluntaris i mercenaris”. Molts s’hi apuntaven, perquè “era una manera de progressar, en una Catalunya encara molt rural”, apunta l’historiador. La Tercera Guerra Carlina (1872-1876), fomentarà el context de l’atac.
El seu modus operandi és efectuar sabotatges a les comunicacions, als trens, el bloqueig de poblacions o les contribucions, els impostos “per finançar els exèrcits”. Amb aquesta excusa, i liderats per Joan Castells, els carlins aturaran un tren i arribaran a Terrassa, baixant des de l’estació del Nord per dues vies, que també varien segons qui ho narra.
Quan s’estén la veu d’alarma, el tinent d’alcalde, Jaume Jover, acompanyat de Valentí Alagorda, s’encaminaran cap a l’Ajuntament de Terrassa. Jover serà el primer mort i, segons el bàndol, titllat de “valent o d’arrauxat”. Alagorda serà ferit i, posteriorment, morirà. Per part dels carlins, hi ha entre sis i vuit baixes i diversos ferits, xifres que, també, “varien segons el perfil polític de l’informant”, va reiterar Sanllehí. Va detallar que, a la caixa de l’Ajuntament, només hi havia 600 pessetes, una quantitat minsa, tenint en compte que el pressupost del 1874 va ser de 54.000 pessetes, més o menys.
A conseqüència dels fets, va afirmar Sanllehí, es va procedir a la reorganització defensiva de la ciutat, ja que es va comprovar que “no estava preparada per rebutjar cap atac”. Es van fer millores a les fortificacions, es va instaurar un toc de queda i es va establir uns controls a les entrades i a les sortides de Terrassa, entre altres. Mesures que no van agradar als comerciants, que es van sentir perjudicats.
El mite del 22 de juliol, va apuntar Sanllehí, es va anar alimentant en els anys posteriors, com, per exemple, en la celebració de les Festes de la Pau, l’any 1876, o amb el monument als “màrtirs de la llibertat”, Jover i Alagorda, que no es va construir fins a l’any 1912.