Al seu llibre reflexiona sobre la gestió de les empreses i el paper de la innovació. És aplicable a l’administració i a la universitat? És clar! La innovació es valora pel seu impacte i, si no el té, no té sentit. A la universitat és un valor de coneixement i aprenentatge, a l’administració és un valor per al ciutadà i a les empreses per als clients. Encara hi ha resistències. La transferència per a la innovació ens costa.
La Xina és avui el referent? Doncs fins ara ho eren els Estats Units i Silicon Valley, però des de fa un temps, els xinesos han deixat de copiar i han començat un procés d’innovació molt important, especialment en intel·ligència artificial. El nou focus és Shenzhen. És un model en definició i la meva gran reivindicació és que tinguem un model europeu d’innovació. Un dels problemes que té la innovació a Europa és que hem importat un paradigma que no és el propi.
Quins valors ha d’aportar Europa? El valor social, perquè no té sentit la disrupció per la disrupció, a canvi d’un cost altíssim. Per tant, necessitem aquest model europeu molt tecnològic, d’impacte, però que sigui capaç d’incorporar el valor social.
I qui ha de fer de motor? Aposta pel model Keynes i que sigui l’administració, o creu que ho ha de fer la iniciativa privada? En tots els reptes que té la humanitat, com el canvi climàtic, el demogràfic, el del món del treball, la tecnologia o la salut, l’administració ha de jugar un paper clau. Des de dos punts de vista. Necessitem una administració més flexible, receptiva i capaç de desburocratitzar-se de manera radical. L’administració és un gran motor de compra i hem de desenvolupar un model europeu a través de la compra innovadora. És una eina extraordinària. Als Estats Units i a Israel es fa de forma radical i a Europa hauríem de fer-ho de manera encara més rotunda.
A moltes empreses, el repte és arriscar per innovar en temps de crisi. És que sovint s’enfronten al límit de la supervivència. Els ajuts públics a la innovació solen ser per evitar la falla de mercat, quan una empresa arrisca per trobar una solució tecnològica. Però si triomfa, el benefici és compartit per tot un sector, per tota una societat. Aquí el problema és que els ajuts són petits i han seguit el model del rec per aspersió. Jo reclamo que estiguin molt més concentrats perquè permetin fer un salt significatiu.
Com encaixa aquesta aposta amb el model d’empresa a curt termini, de benefici immediat que prolifera en l’àmbit tecnològic? Jo distingeixo entre empreses i negocis. Sovint els negocis tecnològics són per a especular. Una empresa intenta guanyar diners, crear valor corporatiu i social. Són les que necessitem.
Parla de nous models de lideratge. Quina és la recepta d’un bon líder? Entendre que cal acompanyar les persones per tenir resultats, crear un futur sostenible i viable, i alhora generar una lògica d’aprenentatge perquè ningú quedi enrere. Si només et dediques a les persones no tens resultats i perds llocs de treball; però i et dediques només al present, el cementiri està ple d’empreses que ho fan.
En la gestió del talent, aptitut o actitut? Cal valorar el coneixement, la capacitat d’adaptar-se i d’aprendre. En aquesta lògica, també cal saber compartir i crear ecosistemes.
Al llibre parla de combinar ambició i humilitat. Un cóctel a priori contradictori. No. L’ambició no és cobdícia; és voler fer grans projectes, per crear valor corporatiu i valor social. La humilitat és la forma en què toques de peus a terra, ets permeable a aprendre. Hi ha massa arrogància i la humilitat és intel·ligent.
També parla d’arribar al màxim rendiment, ratllant l’impossible. Els equips estan per multiplicar, però no en la lògica de la capelleta, ni amb estructures verticals.
Com encaixa el paradigma de créixer, sense deixar ningú enrere, en una conjuntura de crisi com la que arrossega de fa anys l’economia catalana? Personalment, no puc imaginar-me un indesitjable que acomiadi 800 persones per zoom. Soc conscient que el paradigma no és fàcil, perquè hem de crear tecnologia i, alhora, hi ha persones desplaçades per la tecnologia. Un objectiu ha de ser donar feina, perquè la gent ens ha ajudat a arribar fins aquí. No és fàcil, en soc conscient, però el gran repte de futur serà equilibrar persones i tecnologia.
Una indústria robotitzada amb consciència social? És que el futur serà robòtic. I les oportunitats seran per a aquelles persones que vulguin aprendre. Per això és tan important que tothom visqui en un ecosistema d’aprenentatge. No de formació. Un entorn d’aprenentatge, on hi hagi el compromís i la voluntat d’aprendre. Una de les decisions més rellevants que haurem de prendre els anys vinents és de quina forma ens ocupem per estar actualitzats. No tot el que innovi la tecnologia s’aplicarà. La robòtica generarà noves onades d’ocupació, però haurem de gestionar les transicions al nou model. Caldran grans plataformes d’aprenentatge per adaptar-nos al nou futur.
Des de l’escola? Em preocupa el fracàs escolar i que en parlem poc. És un enorme problema estructural que dispara contra la línia de flotació d’aquests ecosistemes d’aprenentatge.
Convida als professionals i a les empreses a desaprendre. Com gestionem aquest procés d’involució personal? Aprendre sempre va bé. El dia que deixes de fer-ho, comences a envellir personalment i professional. Aprendre és un fil conductor de la vida. Tots sabem que tenim peculiaritats i valors personals. Però el món canvia i ningú no avisa. Cal estar alerta per no quedar desplaçat, saber-nos adaptar a les noves realitats. Cal desafiar les inèrcies personals i, efectivament, no és fàcil. Ara cal preguntar-se si el que fem encara té sentit. És una pregunta incòmoda, però més necessària que mai.
Què opina del model econòmic de Terrassa? Terrassa va créixer amb un model d’empreses mitjanes i algunes grans. Això va permetre una dinàmica de prosperitat generacional. Normalment, els fills vivien millor que els seus pares. De fet, la ciutat no hauria millorat urbanísticament sense tenir en compte aquesta prosperitat. Però quan cau el tèxtil no és substituït per un entramat d’empreses grans. Avui, la ciutat s’ha quedat amb deu empreses mitjanes i la personalitat econòmica de la ciutat s’ha empetitit. Els polígons estan plens de projectes petits i de pimes, molt importants. Això no obstant, la ciutat necessita empreses grans capaces de generar feina i una lògica de valor. No podem tenir només gespa, necessitem arbres. Si mirem polígons com el de Castellbisbal o Santa Perpètua de la Mogoda ens adonem que necessitem fer aquesta aposta.
Aviat es desenvoluparà el polígon industrial Els Bellots II. Un sector amb grans parcel·les que acollirà empreses logístiques. Què li sembla el model? La ciutat necessita grans operacions, amb ocupació de qualitat i talent. Avui no hi ha fronteres i Terrassa necessita sectors professionals que estiguin ben representats en tots els àmbits. Això, sens dubte, genera oportunitats molt valuoses.
El preu del sòl és un hàndicap o ja no? Terrassa no és barata, però està ben posicionada. Ara, el sector públic i el privat han de treballar amb els grans operadors internacionals. Ambdós necessiten estar a prop dels llocs on es prenen les grans decisions. L’última gran operació que vam fer va ser la Sony i fa dècades. Havia de passar el IV Cinturó i avui ni passa l’autovia ni tenim Sony. Per sort, tenim Ficosa. Insisteixo, necessitem gent que miri la ciutat amb l’objectiu i la capacitat d’atrau-re grans projectes.
Per això calen grans lideratges. Personalment, sempre he pensat que a Terrassa hem tingut uns tipus de lideratges allunyats del món de l’empresa. No la rebutjaven, però venien d’una cultura antiempresa. Cal entendre que si no crees riquesa, no pots repartir riquesa. Necessitem una dinàmica molt més centrada a crear projectes i generar oportunitats.
Vostè va col·laborar amb els governs de la ciutat. Intueixo bé si dic que té la temptació de tornar a la política? Em costaria molt. Em veig més intentant ajudar. He tingut la sort de viatjar molt i això em fa estar compromès amb la meva ciutat.
Empreses amb valors corporatius
Com influeix la nova economia d’impacte en la transformació de les grans empreses? Què han de fer els empresaris per créixer, generant valor corporatiu? Xavier Marcet respon a aquestes i altres peguntes al seu llibre “Créixer fent créixer” (Ed. Plataforma Empresa). El consultor egarenc lidera Lead to Change, una consultoria que treballa des de Barcelona, Madrid, Boston i Santiago de Xile i que suma dues dècades ajudant a grans empreses, pimes, administracions i universitats a adaptar-se als canvis i a formular idees de futur amb valor social.
