Els processos d’adopció a la comarca s’han mantingut en unes xifres estables malgrat les dificultats afegides de la pandèmia, i la demanda fins i tot ha crescut quant a les sol·licituds d’adopcions internacionals. Així, l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció, pertanyent al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, indica que el 2020 va rebre 47 peticions d’adopció procedents del Vallès Occidental, per les 43 del 2019.
La xifra de sol·licituds es va mantenir força estable pel que fa a la demanda d’adopcions nacionals (30, el 2019; 28, el 2020), i fins i tot van augmentar pel que fa a les internacionals (13, el 2019, per les 19 del 2020). L’any passat, onze infants van ser adoptats a la comarca procedents d’altres països.
Els processos internacionals d’adopció van tenir, al Vallès Occidental, un comportament diferent del que hi va haver al conjunt de Catalunya, on van caure fins a un 37%. Segons les dades de l’ICAA, el 2019 es van registrar 236 peticions d’aquest tipus a tot Catalunya, mentre que el 2020 en van ser només 148. El descens en les adopcions nacionals va ser menys pronunciat, ja que hi va haver 17 sol·licituds menys que el 2019 (de 372 es va passar a 355).
Crisi global
Segons la directora de l’ICAA, Agnès Russiñol, el principal motiu del descens a Catalunya es deu al fet que les famílies han estat "molt conscients" de les "implicacions" que té engegar un procés internacional d’adopció a llarg termini enmig d’una crisi global.
A això cal afegir-hi els costos econòmics que té el procés, que Russiñol apunta pot haver estat una raó determinant en un context de crisi. També cal tenir en compte la tendència a la baixa a nivell mundial que en els darrers anys s’ha observat en aquest tipus d’adopcions internacionals.
"A Etiòpia no podies esperar que el menjar et caigués del cel"
Un penjoll daurat que dibuixa al seu coll la silueta de l’Àfrica representa per a en Bizayu Comitre, terrassenc de 22 anys, "l’orgull de ser d’on sóc", afirma. En Bizayu va néixer i créixer a Etiòpia, a la ciutat de Bahir Dar, al nord-oest del país. Després de passar una temporada en un orfenat, la seva actual família catalana, amb la què viu a Ca n’Aurell, el va adoptar quan només tenia 6 anys.
Com recorda aquella ciutat on va créixer?
Doncs com una ciutat molt gran, la segona més important d’Etiòpia després d’Addis Abeba. Jo vivia als afores, amb els meus pares. Sóc el més petit de tres germans. La meva mare va morir quan jo tenia 4 anys. Malgrat tot, jo tinc un bon record de la infantesa, tot i que ja de nen vaig haver de buscar-me la vida, perquè a Etiòpia no podies esperar que el menjar et caigués del cel. Allà menjar tres cops al dia no està garantit. No tens les necessitats bàsiques cobertes. Així que me les vaig haver d’enginyar… Guanyant-me uns diners netejant sabates amb un raspall, per exemple.
Com va ser que va anar a un orfenat d’Addis Abeba?
Per circumstàncies familiars. El pare no donava l’abast amb els tres fills i aleshores jo, amb 6 anys, vaig acabar en un orfenat. Allà m’ho passava bé, la veritat. Jugava a futbol… Sempre hi havia activitats per fer. A l’orfenat no m’hi vaig estar gaire, però. Crec que no va arribar ni al mig any. De seguida em van ensenyar una foto i em van dir: ‘Aquesta serà la teva nova família’".
Recorda aquell primer contacte amb els seus pares?
Sí, recordo que els vaig sorprendre comptant fins a 10 en castellà. En certa manera va ser un xoc per a mi, perquè segurament devien ser els primers blancs que veia. Quan em van dir que aniria a Espanya, jo no tenia ni idea d’on estava aquell país. Només em sonava el Barça, perquè a l’orfenat veia partits de l’equip i a més m’agradava molt l’Eto’o, que és del Camerun.
Va ser difícil la seva adaptació a Catalunya?
Crec que va ser molt ràpida. No parava d’observar i observar, perquè per a mi era tot nou. Un dels canvis que més vaig notar va ser que aquí havia d’anar a l’escola cada dia. A Etiòpia, l’escola era molt i molt lluny, i ben sovint hi faltava.
D’Etiòpia va venir a viure ja a Terrassa?
No, primer vam estar a Barcelona. Però com que la meva mare és de Terrassa, al final el 2013 hi vam venir a viure.
Estudia ara, o ja treballa?
Després de cursar el batxillerat, vaig estudiar un Grau mig de vídeo, discjòquei i so, i després un Grau superior d’espectacles i audiovisuals. Des de fa un temps, treballo com a tècnic de so a l’Auditori Municipal. Venir a Terrassa des de Barcelona em va costar una mica, perquè allà ja hi tenia els amics. Però ara agraeixo el canvi.
I se sent més català o etíop?
Jo estic molt content d’haver vingut a Catalunya i de tenir la família que tinc. Ara bé, jo diria que en un 70% em sento africà i en un 30%, d’aquí. Tot i que penso que m’estic ‘europeitzant’ massa, perquè dono per fetes coses, com tenir menjar, una educació de qualitat o una sanitat pública, que en països d’altres continents simplement no existeixen.
I, en l’actualitat, té relació amb la seva família d’Etiòpia?
No, no els he vist més, ni he tornat al meu país. I el cert és que m’agradaria tenir contacte amb els meus germans. Però sembla que cada dia m’acostumo més a un buit que hi ha a una part del meu cor i amb el que hauré de saber conviure. És inevitable que pensi en ells.
Conserva molts costums d’Etiòpia?
En general, no massa, més enllà que m’agrada anar de tant en tant als restaurants etíops de Barcelona. N’hi ha un a Sants. I un altre, a Gràcia. Al meu país d’origen es cuina molt amb espècies. I menges amb les mans. Te les rentes ben netes i les fas servir per menjar. És tot un ritual i et dona la sensació que tens un major respecte pels aliments.
I el seu idioma, el conserva?
No, gairebé se me n’ha oblidat tot el vocabulari. La meva llengua és l’amhàric, que dels molts idiomes que hi ha a Etiòpia, és el més habitual. En amhàric sí que recordo, però, què significa el meu nom, Bizayu. Sap què vol dir en amhàric? "El que ha vist molt".
