És científic, investigador i escriptor i també un gran divulgador. Javier Cacho Gómez (Madrid, 1952) va participar en la Primera Expedició Científica Espanyola a l’Antàrtida, un indret al qual tornaria fins a set vegades més. En aquesta entrevista, el físic que de petit mirava els núvols explica el seu interès per l’Antàrtida, el seu treball i parla sobre els problemes del canvi climàtic. Sobre això últim, diu que ni polítics ni ciutadans fem els deures a favor d’un planeta més sostenible.
Perquè viatjar fins a l’Antàrtida?
Em vaig interessar a l’Antàrtida perquè allí, cap a finals dels 80 (1980) acabava de produir-se aquesta massiva destrucció d’ozó que hem denominat "forat d’ozó". Jo portava anys estudiant aquest compost atmosfèric i, com tots els investigadors d’aquest camp, tractem de desplaçar-nos a aquest indret per a estudiar "in situ" el fenomen. Jo vaig tenir més sort que els meus companys d’altres països, perquè el govern espanyol estava organitzant la Primera Expedició Científica a aquest continent i vaig aconseguir incorporar-me a ella. Això va ser l’any 1986. Després vaig tornar en altres dues ocasions per a seguir les meves recerques, una d’elles en ple hivern. Després vaig passar a col·laborar amb el Programa Antàrtic i vaig tornar en altres tres ocasions com a cap de la base antàrtica que el CSIC té en aquell lloc.
Com recorda l’experiència?
Van ser expedicions molt dures. Des del punt de vista professional, allí és molt complicada la recerca, i des de l’aspecte humà, és un lloc preciós, però és una bellesa mortal que no perdona equivocacions i la sensació d’aïllament perfora la voluntat fins dels més forts. Però això t’ensenya molt i comprens la necessitat del treball en equip.
Encara segueix vinculat a temes científics sobre l’Antàrtida? Com està afectant el canvi climàtic i quines són les seves repercussions?
Porto ja diversos anys jubilat i em dedico principalment a investigar la història de l’exploració polar. Continuo mantenint interès pels temes que van ser la meva especialitat científica, encara que en la distància. Poder ja no tinc tanta autoritat per respondre aquestes preguntes perquè no estic en actiu. Però en un concís resum li diria que la situació a l’Àrtic és extraordinàriament alarmant, amb una pèrdua de gel que progressa any rere any, encara que per fortuna en els últims la situació no s’ha agreujat al ritme passats. Sobre l’Antàrtida la situació no és tan preocupant. En certes zones perifèriques s’observen els efectes del canvi climàtic, però excepte en regions puntuals la situació no és tan terrible com a l’Àrtic.
Fa temps que observem que el canvi climàtic ja no és una premonició. Es prenen mesures suficients a nivell polític i a nivell ciutadà?
No es prenen les suficients mesures ni a nivell ni a un altre. Els polítics segueixen preocupats per la productivitat de la seva indústria i el PIB i els ciutadans, encara que ens omplim la boca d’exclamar que cal fer alguna cosa, no fem res. Continuem conduint a 120Km/hora, encara que això suposi un 30% més de consum que a 90km/hora; seguim en les nostres llars en cos de camisa a l’hivern i amb rebeca a l’estiu, encara que això signifiqui estar amb la calefacció i l’aire condicionat a tota potència; continuem comprant fruita que ve amb avió de l’altre punt del planeta; comprem noves peces de vestir, no perquè les nostres estan gastades, simplement perquè són de l’any passat… No hem interioritzat el problema i el temps corre.
Hi ha països que fan bé els deures? Quin país els fa pitjor?
Crec que no té sentit fer una competició sobre qui són els millors o els pitjors, però és evident que Europa té un nivell de sensibilització col·lectiva en aquest camp, encara que no ho sembli pel que he comentat en la pregunta anterior, que hauria de ser un exemple per a la resta dels països.
Perquè va estudiar física?
Realment no vaig voler estudiar física, sinó física de l’atmosfera, perquè des de petit m’havia passat hores veient el creixement i evolució dels núvols. Quan em vaig fer una mica més gran, aquesta atracció per la bellesa estètica dels núvols, es va transformar en un interès per conèixer els mecanismes físics que la produïen. Després en la universitat, em vaig deixar seduir pel paper vital que l’ozó atmosfèric tenia en la atmosfera i com preservava a les formes de vida que poblaven el planeta. Uns anys després va aparèixer el forat d’ozó a l’Antàrtida i aquest misteriós fenomen va focalitzar el meu interès en el continent blanc.
Vostè va tenir l’oportunitat d’anar a l’Antàrtida. Creu que avui dia, amb la precrisis i la crisi, hi ha suficient suport a la recerca?
No, al nostre país la falta de suport a la recerca es crònica, però jo vaig anar per primera vegada a l’Antàrtida en 1986/1987 com a membre de la Primera Expedició Científica Espanyola a l’Antàrtida. En aquell moment només un petit grup de científics espanyols -que es comptaven amb els dits de la mà- feien recerca en l’aquest continent; avui tenim dues bases científiques a l’Antàrtida i un vaixell oceanogràfic que tots els anys fa campanyes polars, i el nombre d’investigadors especialitzats a les regions polars es compten per centenars. Alguna cosa hem avançat.
Ha tingut l’honor d’apadrinar la nova promoció d’enginyers de l’Eseiaat del campus de la UPC a Terrassa del curs 2019-20. Quins consells els dóna?
No seré jo qui els hi doni, seran els exploradors polars que han escrit unes pàgines inesborrables en la història de la humanitat: Amudsen, Scott, Shackleton i Nansen. La seva professionalitat, entusiasme, optimisme, tenacitat, sentit del deure seran un estímul per a tots ells en la seva vida laboral i personal. Tant de bo que tots ells -i tots nosaltres- seguim l’exemple de Nansen, que després de ser un gran científic, un mestre de l’exploració i un home d’Estat, va decidir comprometre’s en la defensa dels més febles, perquè com ell deia "la vida no té sentit si no és un servei als altres".
