Hippies, la revolució de la llibertat

Ara fa 50 anys, San Francisco (EUA) es va convertir en un lloc per a la utopia, els desigs de pau, l’alliberament sexual, l’experimentació amb les drogues i la revolució musical. El denominat Estiu de l’Amor va ser una de les grans fites del moviment hippy i la contracultura dels anys 60, que defensava uns valors que ràpidament van traspassar fronteres. Aquest moviment va sorgir d’una joventut insatisfeta i descontenta amb el món en què li havia tocat viure, el que motivaria milers de joves a reunir-se en grups específics i mantenir actituds socials en concordança amb la protesta i la crítica de la societat. Arribaria una explosió de la joventut occidental que es viuria tant a Europa com als Estats Units.

Comunitats (comunes), LSD o cànnabis, revolució sexual i rock psicodèlic són les icones d’un moviment que va marcar un abans i un després en la societat occidental.

S’obre un nou món
La Guerra del Vietnam (1959-1975) va ser una de les principals causes del moviment hippy als Estats Units. La que va ser la primera guerra televisada de la història va colpir els ciutadans, que dia rere dia veien imatges de patiment, horror i mort. Unes imatges que també van arribar fins al nostre país i que van provocar que molts joves catalans combreguessin amb aquesta ideologia. Era el moviment del “fes l’amor i no la guerra”, el moviment que portava la pau, l’amor i la llibertat com a bandera, el moviment que buscava un món nou.

A Espanya, els 60 també serien uns anys revolucionaris. “Veníem d’una dictadura i amb el moviment hippy vam descobrir la llibertat. Se’ns va obrir el món. Va ser una explosió de colors en un món que veiem gris”, relata l’artista Cesc Serrat. En la mateixa línia apunta el periodista musical Josep Maria Francino, quan afirma que “vivíem en un context molt restrictiu i, per tant, qualsevol motiu per viure una explosió de la llibertat i també de la comunicació ens movia i ens il·lusionava”.

Així, un país governat per una dictadura es començaria a obrir: Fraga seria nomenat ministre de Turisme, es permetria l’entrada massiva de turistes, naixeria la publicació Cavall Fort, Edicions 62... Fets als quals se sumaria el Concili Vaticà II, amb la consegüent obertura de l’Església, i els fets del Maig del 68 (vagues estudiantils que van tenir lloc a França), que arribarien al país gràcies a la premsa i farien que la revolució s’estengués fins al punt que a la Universitat de Barcelona també es van fer protestes. Tot plegat demostrava la lluita d’uns joves que anaven contra tot tipus d’autoritat, ja fos dels pares, de l’escola, ideològica o de les més altes esferes, així com contra una societat que detestaven. Van voler canviar-ho tot defensant nous valors com la llibertat, l’amor, la pau i el respecte. Amb ell sorgirien noves maneres d’entendre l’art, nous artistes, nous músics i el moviment del voluntariat. Un moviment que va ser molt important, per exemple, amb la catàstrofe de Nicaragua, quan el 1972 Managua, la capital del país, va patir un terrible terratrèmol. “Recordo que amb uns quants amics (també hippies) teníem un local que vam fer servir per emmagatzemar i empaquetar roba i menjar que recollíem per les cases per tal d’enviar-ho a Nicaragua”, explica l’escriptor i professor Josep Gòrriz.

En contrapartida, el consumisme s’havia convertit en la nova ideologia de la societat occidental, quelcom que per als hippies era vist com una manera de tenir súbdits obedients, submisos i també entretinguts. Tal com diu Gòrriz, “una societat mentalment alienada” que seguia les modes i la propaganda i que va posar els béns i les propietats al capdamunt de la seva llista de prioritats”.

Transformació
Es tractava, per tant, de la lluita del “llibertinatge” contra l’“ordre”, de “progres” contra “fatxes”, de l’acció contra l’“establishment”. I és que els objectius dels joves que formaven part de la cultura hippy era aconseguir una transformació total. Una transformació que passava per la justícia social; l’educació per a tothom; els moviments de renovació pedagògica que defensaven ensenyar sentit crític als nens, ensenyar a pensar a l’escola; l’amor lliure; la igualtat de les dones (naixeria un important moviment feminista), i l’expressió de l’orgull gai. Aquesta última, una expressió que no es podia fer de manera oberta al país i es feia mitjançant una arracada col·locada a l’orella dreta dels nois.

Tanta llibertat suposava així mateix la falta de normes. “Prohibit prohibir” va ser un altre dels lemes més importants d’aquest moviment que defensava la igualtat en tots els sentits i defugia la propietat. Això portaria a molts excessos, especialment amb les drogues, l’alcohol i el tabac. “En aquells moments –explica Gòrriz– havies de fumar. Els pares, l’escola, els metges... et deien que no podies fer-ho. I tu, com a hippy, anaves contra l’autoritat. I fumar era anar contra l’autoritat. A més, si no fumaves, deien que eres fatxa.”

Una rebel·lia que també es va fer palesa en la moda. Els homes, amb barba i cabells llargs. Les dones, sense maquillar i amb els cabells curts. Els homes, descamisats, amb forats, amb taques, amb texans, camises de quadres i jerseis gruixuts. Les dones, amb faldilles llargues, cabassos, mocadors i, sobretot, sense sostenidors (un element opressor). Una moda que arribava des dels Estats Units i que va entrar amb força al nostre país, ja que era una manera d’expressar-se i “ens ajudava a identificar-nos. Ens sentíem bé amb les camises de flors, de colors, amb pantalons amples...”, relata Francino.

Quant a la manera d’entretenir-se, aquests joves solien organitzar festes particulars en garatges o terrasses quan no hi havia els pares, i es dedicaven especialment a parlar. A parlar (i gravar) de les seves expectatives de transformar el món, dels somnis de futur, de ser una generació que podria canviar-ho tot i també dels models a seguir.
Uns models que per a ells serien els dels estats comunistes (Romania, Hongria, Polònia, URSS), dels quals s’explicaven moltes històries però que poc tenien a veure amb la realitat. També es fixarien en els kibbutzs israelians (comunes agrícoles formades per desenes de famílies que aconseguien ser autosuficients). De fet, d’aquí vindria la idea de viure en comunes, on no hi havia propietat privada, tot era de tots i, a més, es va afegir la idea de llibertat sexual. I un dels llibres més cobdiciats del moment seria el “Llibre roig”, de Mao Tse Tung, publicat l’any 1964 pel govern de la República Popular de Xina i en què es recollien citacions i discursos pronunciats pel president del Partit Comunista del moment, Mao Tse Tung. Com era d’esperar en una dictadura, aquest llibre estava completament prohibit i eren molt pocs qui l’havien pogut llegir. Un d’ells va ser Josep Gòrriz, al qual “va arribar el llibre gràcies a un company de feina del pare que viatjava arreu del món. Quan els meus amics van saber que el tenia van al·lucinar, i ràpidament me’l van demanar per llegir-se’l. A mi, em feia molta por, ja que pel sol fet de tenir aquest llibre eres torturat i empresonat i, si enganxaven un dels meus amics, no seria difícil arribar a mi”, recorda el professor ja jubilat.

Banda sonora d’una generació
L’art també seria un dels puntals d’aquest moviment. Cantar, ballar, fer art conceptual al carrer... Una nova manera d’entendre la vida s’estenia per totes les branques de la societat. En aquest sentit, la música també va tenir un paper molt important. Led Zeppelin o Pink Floyd sonarien arreu, igual que Joan Baez o Bob Dylan i els californians The Mamas and the Papas i The Beach Boys. A tots ells, se’ls ha de sumar, tal com indica el periodista musical Josep Maria Francino, la gran influència dels Beatles. La cançó “All you need is love” (que enguany compleix 50 anys) és un dels himnes d’aquells moments. “Amb els Beatles vam poder veure què era realment tota aquella revolució que estàvem vivint”, apunta.

També seria l’època de la nova cançó (o cançó protesta), en part lligada a aquest moviment perquè defensava la llibertat d’un poble –que estava sota una dictadura– i reivindicava el català. Raimon, Lluís Llach, Joan Manel Serrat o Maria del Mar Bonet serien alguns dels principals exponents d’aquest nou corrent. Cal apuntar però, tal com diu Josep Gòrriz, que Serrat, al principi, “no s’escoltava perquè era vist com un ‘fatxa’. Però, en canvi, va declarar-se contra el franquisme quan estava a Mèxic, el que va provocar que durant un temps no pogués entrar a Espanya. En canvi, això és una cosa que no va fer Lluís Llach”.

A Terrassa també seria un moment d’explosió de la nova música, amb nous artistes i nous grups com Francesc Pi de la Serra o Joan Baptista Humet i molts d’altres que formarien part del repertori musical dels joves d’aquí.

En l’actualitat
Però, ara, què queda de tot aquell moviment? D’aquella ideologia revolucionària que volia canviar el món? Dels joves que defensaven l’amor i la pau? Per a Cesc Serrat, el que ha arribat als nostres dies han estat “homes i dones preparats per al futur. Persones dignes, humanes i que saben i ensenyen a estimar. Una nova societat que va trencar completament amb la d’abans dels anys 60”. Per a Josep Gòrriz, aquella revolució va servir, sobretot, per aconseguir una renovació envers l’autoritat, especialment a les escoles, ja que des d’aleshores es van acabar els cops i les bufetades a les aules. Per la seva banda, Josep Maria Francino afirma estar “decebut. Esperava que tot el que vam fer tindria més resultats. Però, en canvi, si mires el món avui dia, encara és més conflictiu i més desorganitzat socialment, mentre nosaltres el que volíem aconseguir era pau i estimació. No obstant això, penso que sí que va aportar el seu gra de sorra i que encara avui segueixen havent-hi persones que lluiten pels principis que nosaltres defensàvem”.