Salvar vides. Aquest és l´objectiu de totes aquelles persones que, de manera altruista, decideixen donar els seus òrgans. Un gest que significa una segona oportunitat per a molts malalts que potser ja no serien aquí si no fos per ells. “Un trasplantament de fetge era la meva única oportunitat de seguir amb vida”, remarca Josep Maria Martínez, trasplantat de fetge i president de l´Associació de Trasplantats Hepàtics de Catalunya. Ell va tenir la sort, després de 18 mesos en llista d´espera, de rebre un òrgan compatible d´un donant cadàver. Quelcom que, afirma, “et desequilibra emocionalment perquè penses que una persona ha de morir perquè tu puguis continuar vivint”.
Per sort, els avenços en medicina són tan importants que avui dia ja es poden fer alguns trasplantaments amb un donant viu. En aquest sentit, els ronyons són els òrgans més comuns cedits per donants vius. Altres que també es poden donar són parts del fetge, pàncrees, intestins i fins i tot el lòbul d´un pulmó.
Però què és exactament un trasplantament? Doncs és senzillament la substitució d´un òrgan malalt per un òrgan sa. En aquest sentit cal tenir en compte que els òrgans que es poden trasplantar són el cor, els pulmons, el fetge, els ronyons, el pàncrees i l´intestí. Això sí, és un tractament mèdic molt complex. I no només perquè el donant i el receptor necessiten complir uns requisits específics, sinó perquè és l´únic tractament que necessita la solidaritat d´altres persones per poder-se dur a terme.
En aquest sentit és molt important apuntar que Catalunya continua estant al capdavant dels trasplantaments a tot el món amb 1.015 operacions al llarg del 2016, sobretot gràcies al fet que el nombre de donants d´òrgans morts no para d´augmentar (s´ha passat d´una taxa de 29 a 41,9 donacions per cada milió d´habitants en només tres anys). En total, Catalunya va registrar 460 donants durant tot l´any passat, 145 vius i 315 de cadàvers. Així, amb aquestes 315 donacions de persones mortes, Catalunya creix un 23% respecte al 2015 i ja frega la taxa espanyola (que se situa per sobre de les 43 donacions per milió d´habitants).
Tant Catalunya com Espanya registren xifres extraordinàries en aquest sentit. I un dels aspectes clau que fan que això sigui possible és que, des de 1979, a tot l´Estat espanyol es compta amb un model basat en el consentiment presumpte. Aquest consentiment es basa en el fet que tothom és donant si no ha manifestat el contrari en vida. Tot i així, una vegada l´equip mèdic certifica la mort del pacient a l´hospital i valora quins òrgans es poden aprofitar, es comprova amb els familiars directes la voluntat expressada en vida pel donant. En el cas que el difunt hagués expressat en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-s´hi i finalment no es duria a terme la donació. Només es duria a terme, tot i la negativa dels familiars, si el difunt hagués deixat unes voluntats anticipades o testament vital signat. Aquest model ha estat copiat a altres països europeus com Croàcia (segon país europeu en trasplantaments), Itàlia, França, Portugal, Àustria o Hongria, entre altres.
A l´espera
Però, com ja hem apuntat, el procés no és fàcil. Primer el pacient ha d´entrar a formar part de les llistes d´espera i aleshores l´únic que pot fer és confiar que es trobarà un òrgan compatible al més aviat possible -tot i que poden passar mesos o fins i tot anys.
“El temps d´espera és dur”, explica Eugeni Coll, trasplantat de ronyó i membre de l´Associació de Malalts del Ronyó. Per la seva banda, Josep Maria Martínez, president de l´Associació de Trasplantats Hepàtics de Catalunya, subratlla que “només qui ho ha viscut sap realment el que se sent. Jo vaig estar 18 mesos esperant la trucada que em digués que tenien un òrgan per a mi. Sentia esperança, irritabilitat, desconfiança, angoixa… Patiment. Però gràcies als professionals i a la gent que t´estima agafes les forces necessàries per seguir lluitant”. I afegeix que “finalment, quan el metge et truca i et diu que hi ha un donant per a tu, et dóna molta esperança. Penses que ara ja tot sortirà bé i que tindràs una oportunitat a la vida. És una alegria immensa”. Per la seva banda, Eugeni Coll confessa que “és un dels dies més feliços” de la seva vida. “Et truquen i et diuen que hi ha un possible donant, i comencen les corredisses. Has d´anar a l´hospital perquè et treguin sang i l´analitzin i, passat el procés, arriba el cap de trasplantaments i et diu que ets apte. En aquell moment penses que t´ha tocat la loteria.”
Per poder rebre un òrgan s´ha d´esperar que el metge decideixi que s´és una persona malalta sense cap altra alternativa de tractament. Aleshores, s´han de realitzar un seguit de proves que acreditin que s´està en condicions de rebre un trasplantament. La inclusió definitiva depèn finalment dels professionals de l´equip de trasplantaments, que estudien detingudament cada cas.
D´altra banda, qualsevol persona pot ser un donant potencial, sempre que no hagi expressat la seva voluntat en contra de la donació. Les condicions clíniques en el moment de la mort són les que determinaran els òrgans i teixits que són vàlids per al trasplantament. En el cas de menors d´edat i discapacitats, haurà de respectar-se la voluntat de les persones que en tinguin la pàtria potestat. Cal desmuntar el mite que els nens no poden ser donants, ja que no hi ha límit d´edat. Això sí, és necessari que la mort encefàlica es produeixi a l´hospital o una UCI mòbil per poder fer totes les proves i conservar adequadament els òrgans.
Per ser donant en viu es limita a situacions en les quals puguin esperar-se grans possibilitats d´èxit (d´acord amb la normativa vigent). En principi, pot ser donant viu qualsevol persona adulta i sana relacionada familiarment o emocionalment amb el pacient, sempre que això no representi posar en perill la seva vida.
Així, es pot donar un òrgan (com un ronyó) o una part d´un òrgan regenerable (una part del fetge) i també diversos teixits com són la medul·la òssia, la sang de cordó umbilical, el teixit ovàric i semen per a ús autogènic (per al mateix donant), o la membrana amniòtica, entre altres. Tots són necessaris. I és que, tal i com exposa el doctor Josep Trenado, cap del Servei de Medicina Intensiva de l´Hospital Universitari Mútua Terrassa, “tots els òrgans són necessaris i n´hi ha un dèficit important. Clar exemple d´això són les llistes d´espera. A 31 de desembre a Catalunya hi havia 1.301 persones esperant ser trasplantades d´un òrgan”.
De per vida
Una persona anònima, que per qüestions legals mai coneixeràs si és donant cadàver, serà qui et doni una segona oportunitat. “La vida m´ha canviat completament. He estat gairebé quatre anys (els que ha durat el procés) sense poder sortir de casa, sense forces per caminar, en estat crític i amb múltiples ingressos. Ara sóc una altra persona, tinc altres valors”, revela Josep Maria Martínez. Està tan agraït al seu salvador anònim que fins i tot “li dono les gràcies cada dia, tot i que no sé qui és. Però sí que sé que una part d´aquesta persona està viva perquè està dins el meu cos. Fins i tot li parlo”. Quelcom similar li passa a Eugeni Coll, a qui agradaria poder conèixer la família del donant “perquè sabessin que sóc jo qui porta una part del seu familiar i que, gràcies a ell, puc tornar a viure i a gaudir de la vida”. Això sí, en el cas dels òrgans, amb el trasplantament no acaba res, sinó que comença un nou repte. El pacient haurà de prendre una medicació per a tota la vida (immunosupressors) per evitar que el seu cos rebutgi el trasplantament, ja que el sistema defensiu del seu organisme identificarà el nou òrgan com quelcom aliè, i l´atacarà. A més, els immunosupressors tenen efectes secundaris força importants i cal estar-hi molt alerta, seguint un estil de vida saludable i el tractament que li indiquin.
D´altra banda és important remarcar que l´òrgan trasplantat té caducitat, no dura per a tota la vida. Per això és encara més important que hi hagi el màxim de donants possible. “Per inscriure´s per ser donant només fa falta voluntat i pensar en totes les persones que necessiten òrgans i teixits. La donació és llum de vida per a totes les persones que necessiten un trasplantament”, subratlla Eugeni Coll.
Per ser donant el primer que cal fer és comunicar la decisió a la família i a persones properes, ja que ells seran els primers a qui es consultarà la possibilitat de la donació després de la mort. També es pot omplir el carnet de donant disponible al web del Departament de Salut de la Generalitat i portar-lo amb la documentació personal com a testimoni de la decisió presa. A més, també es pot fer el document de les voluntats anticipades o incloure la decisió al testament.
