Va néixer a Madrid el 1958 però amb 17 anys, per casualitats de la vida, va venir a parar a Catalunya, un paisatge que se sent completament seu. Aquí es va doctorar en Història de l’Art i va començar a endinsar-se en el món del cinema, dues passions que l’acompanyaran tota la vida i que li permeten veure-la des d’una perspectiva més analítica i profunda.
És una madrilenya en una Catalunya immersa en una forta polèmica sobre la independència. Què en pensa, de tot plegat?
Tenint en compte que vaig passar 17 anys a les Castelles i la resta de la meva vida a Catalunya, el fet d’haver nascut a Madrid es torna una anècdota. Jo desitjo que Catalunya sigui independent no només per l’estima que li tinc, sinó també per l’estima a un altre paisatge que forma part de la meva infància. I és que és l’única oportunitat que tenen allà d’aprendre a governar i no a manar com han fet sempre.
Seguint amb la seva joventut, quan va arribar va anar a estudiar Història de l’Art a la Universitat Autònoma. Què li ve al cap quan pensa en aquella època?
Que vaig aprendre a saber que més enllà de mirar hi ha l’experiència de la contemplació. I això no només aporta coneixements sinó que dóna una sensibilitat diferent per viure la vida més profundament.
També és una apassionada del cinema. Com va començar a interessar-se per aquest món?
Des que vaig arribar, les primeres persones amb qui em vaig relacionar portaven un cineclub, i de seguida m’hi vaig incorporar. Fèiem dues sessions dobles setmanals i acabàvem a les tantes de la nit parlant sobre cinema, i a més en aquell moment amb gent més gran que jo, va ser absolutament fantàstic.
Pensa que el cinema d’abans era millor que l’actual?
No, però em sento més identificada amb el cinema que es feia abans, ja que sóc d’abans. Ara l’observo però no m’apassiona perquè sóc una dona del segle XX. El segle XXI no és el meu, tot i que és interessantíssim. Segurament molt cruel, però més interessant que l’anterior.
Interessantíssim? En quin sentit?
Pels canvis que s’albiren i que faran que les persones visquin mitja vida d’una manera i l’altra mitja amb un model que no hi tindrà res a veure.
Doctorada en Història de l’Art, prefereix aquest camp o el cinema?
Per a mi és el mateix i això és el que intento transmetre. El vehicle és el de menys, és igual que sigui un quadre, un film o una cançó. L’important és com es diu, com comunica.
De fet ha estat professora d’ambdues matèries. Què diria que agrada més als alumnes?
Als alumnes, els interessa allò que els fascina. Per tant, si des de l’aula ets capaç de transmetre passió per la tècnica i pel contingut, ells s’hi interessaran. L’ensenyança és un exercici de fascinació i de seducció.
En aquest sentit s’ha trobat amb alumnes que acabin apassionats?
És perillós contestar aquesta pregunta perquè l’única perspectiva que es té és la del professor. Però penso que els interessa, sobretot quan descobreixen que no es poden quedar en la mirada superficial del que veig sinó què és el que he de contemplar. Quan els demostres que darrere d’un bodegó de Zurbarán hi ha una oració o que el film “ET” és tornar a escriure el nou testament, i ho veuen, s’hi enganxen.
És vostè una historiadora incansable de la ciutat. Què és el que més l’atrau?
Porto uns 14 o 15 estudis de la ciutat i, si els mires, veus que es tracta d’una feina completament polièdrica, és a dir, de temes tan diversos com la indústria, la sociologia, els cementiris, el cinema, els artistes… M’interessa qualsevol cosa que formi part del passat.
És aquesta una ciutat amb molt per oferir, històricament parlant?
Qualsevol ciutat té coses molt interessants i et pot permetre omplir pàgines i pàgines de llibres.
De quin treball està més orgullosa?
Des del punt de vista de gratificació personal, el llibre que vaig dedicar als mosaics de Santiago Padrós perquè em va permetre descobrir una veritat que no s’havia dit mai i, tot i ser incòmoda, s’havia de dir. I és que darrere del taller de Padrós hi havia tota una sèrie de mosaïcistes que feien la feina i a qui es va fer justícia.
Ha analitzat amb profunditat també els cementiris. Què té d’especial aquest món?
L’art. Els cementiris són dues coses: els jardins i museus a l’aire lliure més meravellosos que hi ha i el lloc on la ciutadania es deixa anar emocionalment i sociològica i, per tant, on es pot entendre molt millor la comunitat. El problema és que són espais condemnats a desaparèixer.
Desapareixeran?
Esperem que es transformin en patrimoni artístic i així es puguin conservar. Perquè si perden la funcionalitat pot passar que s’abandonin. De fet, si visites el cementiri et trobes que hi ha obres, algunes amb firmes de Muncunill o Llimona, que s’estan desfent. La paradoxa és que, si passen a formar part del patrimoni, se solucionarà el problema de la conservació.