El bon professional de l’educació sempre s’ha mantingut informat dels canvis tecnològics que es produeixen al seu al voltant, per poder portar a l’aula aquells que suposin un avenç en el seu treball. En l’actualitat, i independentment de si es treballa virtualment o de manera presencial, això passa per estar al corrent de les tecnologies.
A més, l’ús de les pissarres digitals interactives a les aules, d’ordinadors portàtils, l’aparició de portals com la Wikipedia, i molts altres elements tecnològics, han forçat al docent a acceptar incondicionalment la incorporació de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) en el seu dia a dia. I lògicament, s’ha vist obligat a aprendre a dominar-les per poder fer-ne un ús educatius amb els seus alumnes.
Per això, sorgeix la figura del professor 2.0, un docent que requereix l’adquisició d’una sèrie de qualitats i competències tecnològiques per poder integrar eficaçment els continguts digitals a l’aula. El professor tradicional era aquella persona que posseïa el coneixement i que el compartia amb els alumnes perquè l’interioritzessin i el fessin seu. Però en aquest nou entorn cal anar més enllà i per això sorgeix la figura del professor 2.0, el rol del qual té altres matisos en el procés de formació.
I és que avui en dia, la informació està a l’abast de qualsevol amb un simple “clic”, per tant, el nou professor ha d’encarregar-se de donar sentit a aquesta informació, guiar a l’alumne en el procés d’aprenentatge, ajudant-lo a construir un esquema lògic en el qual inserir aquests coneixements. El professor de la nova era ha de ser capaç de motivar als seus alumnes, aconseguir que aquests busquin informació pel seu compte i vulguin aprendre. A més, ha de fomentar la participació i animar al fet que comparteixin el coneixement amb els companys, la qual cosa enriquirà el procés d’aprenentatge.
Competències bàsiques
Com és lògic, la seva pròpia funció fa absolutament necessari que el docent 2.0 tingui una formació orientada, no només a la mera utilització dels nous recursos digitals, sinó també a integrar-los de manera eficaç en les activitats didàctiques, la qual cosa implica alguns canvis metodològics importants en la forma d’impartir l’ensenyament.
En aquest sentit, Stephen England, responsable de Legamaster a Espanya, afirma que “els docents estan fent un gran esforç d’adaptació a aquesta nova etapa protagonitzada per la tecnologia digital. Encara queda camí per recórrer, però es nota un profund canvi de mentalitat i de predisposició que es veu reflectit en l’augment de l’ús de solucions tecnològiques als centres educatius”.
Per això, els professors d’aquesta nova era han de tenir un seguit de competències tecnològiques bàsiques, començant per l’adquisició dels coneixements tècnics necessaris sobre sistemes operatius (Windows, Linux, etc.) i eines de seguretat, protecció al menor i control parental. És imprescindible que el docent conegui les tècniques de control per poder treballar amb seguretat en entorns web amb menors. D’altra banda, cal que s’adaptin als nous materials digitals amb els canvis metodològics que impliquen. La incorporació de les TIC a l’aula ha implicat canvis importants en la metodologia tradicional de classe magistral. L’anomenada “flipped classroom” orientada a desenvolupar una formació més pràctica i basada en el treball col·laboratiu a través de projectes, és ja un fet que s’està consolidant en molts centres educatius.
Els nous docents han d’assumir un nou rol de coach o entrenador personal. El paper de docent en aquesta nova etapa requereix anar molt més allà que seguir les lliçons impreses en el llibre de text. Ha de ser obert i pacient amb els alumnes i, sobretot, assumir un paper motivador per a l’obtenció de resultats.
A més, es veuen amb la necessitat d’usar els recursos web com a eines educatives. Dins del canvi metodològic, l’ús de la informació online amb una finalitat més didàctica és un dels seus principals reptes.
El docent ha de tenir criteri i ser capaç de seleccionar les eines web més adequades a cada moment per potenciar les intel·ligències múltiples dels seus alumnes i amb això aconseguir el màxim interès per les matèries. També és de vital importància la participació bidireccional entre educadors i alumnes, així com fomentar una nova estructura física de l’aula. Els docents 2.0 han de disposar d’un gran domini de les eines de comunicació digital que els permeti compartir tota la informació per facilitar al màxim la participació col·laborativa.
I han d’estar preparats per als possibles canvis físics relacionats amb les noves metodologies: organització de taules en grups, pissarres digitals, pantalles tàctils de gran format, l’ús de la tablet, deures que s’autocorregeixen online o activitats grupals, entre altres.
Les dues cares de la moneda
Com tots els recursos que tenim a la nostra disposició avui en dia, ser la denominada societat de la informació i fer cada cop un ús més extensiu de les noves tecnologies comporta grans avantatges però també genera riscos. A la cara de la moneda, trobem que gràcies a elles s’eliminen les barreres geogràfiques i es milloren les comunicacions, tant en la qualitat com el temps: correu electrònic, videoconferències, mòbil… D’altra banda, la informació es difon cada cop més ràpidament, ara ja en temps real, i s’enriqueix amb noves idees. Ens trobem enfront la globalització, on quelcom que ocorre als Estats Units se sap al segon a Austràlia. En tercer lloc, la major part de la societat opina que faciliten la vida, ja que ofereixen molts recursos com el telebanc, la telecompra, el teletreball, les telefarmàcies, la domòtica, la biomedicina, la teleeducació i un llarg etcètera. Un altre aspecte molt important, ja que toca l’economia, és que permet a moltes empreses d’arreu del món reduir costos, quelcom que és molt valorat.
Però també hi ha la creu de la moneda, aquells aspectes negatius que comporta l’ús de les noves tecnologies. Per destacar-ne alguns, podem citar el desequilibri social que esdevé entre els qui tenen mitjans i els qui no en tenen per poder accedir a les TIC; el deteriorament de les relacions humanes, amb la pèrdua de valors socials, ja que hi ha més comunicació amb ordinadors i menys amb les persones, o la dependència de les màquines: si no funciona l’ordinador no podem treballar, treure diners, divertir-nos…
D’altra banda també trobem la falsa idea -sobretot, de molts joves- que a internet hi ha tota la cultura. Relacionat amb aquest últim tema, trobem el fet que estem exposats a una sobreinformació, gran part de la qual pot no resultar fiable, tot i que la donem per bona sense qüestionar-la. També s’apunta al fet que requereixen de formació i inversió constants.
