Gerard Rodríguez és llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, va néixer a Terrassa el 1988 i va descobrir el “beach tennis” gràcies a un amic que el va convidar a jugar. El 2007 va competir, tot i que ho fa al 100% des del 2012. Actualment figura en el número 28 del rànquing mundial i és l’actual Campió del Món de l’IFBT (Federació Internacional Beach Tennis). A hores d’ara en Gerard Rodríguez i Querol viu a La Reunión, l’illa de l’Índic propera a Madagascar, des d’on respon a l’entrevista via correu electrònic. Campió del món de “beach tennis” el 2014 i 2015 -l’any passat també va ser campió d’Europa de dobles i individual-, és un apassionat d’un esport que, a hores d’ara, és la seva professió i al qual dedica quatre dies a la setmana per entrenar. Una tasca que compagina amb l’aprenentatge del francès i amb la docència d’aquesta disciplina.
Vostè sempre ha estat lligat al món del tennis, primer com a jugador i després com a professor. Com va descobrir el “beach tennis”?
Un dia que un amic em va animar a acompanyar-lo per veure un esport que aleshores era totalment desconegut per a mi. Em va encantar, però per res del món m’hagués imaginat que la meva vida estaria lligada a ell. La meva addicció a aquest esport va començar quan, amb l’Ivan Mestre, que per a mi és el pioner del joc actual a Catalunya, vàrem guanyar els que aleshores eren els campions d’Espanya. La meva vida va canviar.
Des de llavors no ha deixat mai de competir?
Vaig començar el 2007 i el 2009 vaig abandonar-lo una mica perquè tenia altres inquietuds esportives i laborals. El 2012 i gràcies al meu amic Víctor Martínez em vaig retrobar amb la competició.
N’és tot un professional…
És difícil dir-ho perquè els guanys de les competicions no són suficients per viure i pagar totes les despeses… Ni de bon tros els jugadors ho podem fer. Per això, la majoria ho compaginem amb el seu ensenyament.
El 2014 va figurar entre els 100 millors jugadors del món i a hores d’ara ocupa la posició 28 del rànquing. Què ha descobert en aquest esport?
Infinitat de coses. Preparar el meu cos per donar el millor rendiment al camp ja sigui tècnicament, física o mental i també les relacions socials amb els jugadors, ja siguin companys o rivals, perquè quan viatges passes moltes hores amb ells i és molt important compartir interessos i inquietuds.
Ara viu a l’illa de La Reunión i abans havia residit a Puerto Rico. Ha viatjat per mig món?
He viatjat i viatjo molt. És una de les coses que m’encanten i em tenen atrapat. No m’importa canviar la residència i descobrir noves maneres de treballar, relacionar-me i parlar. Sóc jove i tinc molta energia, però també és veritat que tinc projectes de futur i, tard o d’hora, hauré de reduir, que no vol dir eliminar, el nombre de viatges.
El nivell d’exigència és molt alt per estar a l’elit?
Sí. Òbviament, sense talent, constància i dedicació no pots figurar entre els millors. De fet, tots els que guanyen sempre i els millors jugadors competeixen des de fa 15 anys, com a mínim. Tanmateix, si no visites Itàlia i entrenes allà no pots ser un bon jugador. Els millors esportistes, campionats i ambient de “beach tennis” estan a la regió de Marina di Ravenna, tot i que ja s’ha escampat pel país.
Que implica competir a nivell professional, personal i familiar?
Quan competeixes gastes molts diners en viatges, allotjaments i alimentació i t’has d’organitzar molt bé per reduir despeses. A nivell personal és difícil dir amb paraules l’enriquiment que n’obtinc. El més dur és a nivell familiar. Enyoro molt tothom i més ara que he estat tiet per primera vegada de la nena més guapa que he vist mai…
El “beach tennis” enganxa?
Jo diria que és una suma de factors: l’espectacularitat del joc, la facilitat d’aprenentatge, l’ambient, l’oportunitat de viatjar i de conèixer gent nova… Però també és cert que tinc altres aficions. La sorra, el sol, la concentració que requereix i el desgast físic que comporta fa que necessiti allunyar-me de la platja de tant en tant.
El fet que sigui minoritari fa que sigui més fàcil arribar on és?
No és fàcil d’arribar-hi i més difícil és seguir millorant i guanyant, però també és cert que hi ha menys gent que en d’altres disciplines, com per exemple el tennis, i per això pot resultar “més fàcil”. No obstant això, quan miro la gent que s’hi dedica i on sóc penso que és tot un honor que m’he guanyat.
Què ha de fer un esportista que senti curiositat pel “beach tennis”?
Pot consultar el web de la Federació Catalana de Tennis, el de l’Associació de Beach Tennis Catalunya i les xarxes socials. I si volen un cop de mà poden contactar amb mi.
Tornarà a Terrassa?
No sé si a Terrassa, tot i que ara és la ciutat a visitar per veure de nou la família i els amics, però m’encanta Catalunya. Tinc plans de futur, però com que viatjo tant conec molta gent i constantment aquests es modifiquen, tot i que l’objectiu és sempre el mateix. Sé que tindré la meva pròpia escola per ensenyar tot el que he après i estic aprenent, però no em vull precipitar. Si torno serà per marcar la diferència.
Però ja en va tenir una…
Vaig obrir-ne una amb un soci i, sobretot amb l’ajut de la Jessyka Saavedra, que va estar al meu costat dia i nit ajudant-me de manera desinteressada. Al final, el projecte no es va consolidar, però arran d’aquella experiència vaig aprendre molt de les relacions laborals i la gestió esportiva.
