Ha viatjat per mig món, ha treballat per a grans dissenyadors i ha viscut a Londres, París o Nova York. La seva bellesa clàssica, els seus ulls verds i el seu cabell ros fan que es pugui convertir en una dona sofisticada, seductora o romàntica. Fora de les càmeres, les passarel·les i els focus, la Marta (Terrassa, 1985) és una graduada en Educació Social, carinyosa i encantadora.
Va començar amb 14 anys i ara en té 30. Què queda d’aquella adolescent il·lusionada pel món de la moda?
Les ganes d’aprendre i de descobrir coses noves, amb una visió més madura i una mirada més crítica i realista. No tot ha estat un conte de fades i això m’ha permès aprendre de la vida.
És de les models que pensen que l’edat és un handicap?
No, fa uns anys potser sí que ho era quan les carreres de les models eren més curtes. És cert que el Photoshop hi ha influït, però no ha estat decisiu. La imatge que projecta una model de 25 anys mai serà la mateixa que una de 35 anys. L’edat no hauria de ser un inconvenient ni en aquesta ni en altres feines, sinó tot el contrari.
Conserva l’amor per la seva professió o s’ha imposat la rutina?
M’agrada la meva feina perquè si no no la faria. Vaig viure una etapa on vaig tenir la necessitat de centrar-me més en l’educació social, els meus estudis, i no tant en la moda. Em va anar molt bé per tornar-me a enamorar de la meva professió. Hi ha tasques que són rutinàries, però també molts projectes i feines que són tot un repte. Cada dia és diferent, treballo amb gent diferent, per a marques diferents, faig rodatges, sessions fotogràfiques per a revistes, catàlegs per a marques… I cada feina requereix un aspecte diferent de la meva persona.
A l’octubre va sorprendre al suplement “YoDona” del diari El Mundo amb un reportatge fotogràfic amb les models Davinia Pelgrí i Cristina Tosio sobre el càncer de mama…
Sí, perquè crec que és fonamental que les noies joves estiguin conscienciades pel que fa a la prevenció, les revisions periòdiques… Fa anys que col·laboro amb altres causes, però de manera anònima.
…I el novembre va ser portada de la revista “Mujer Hoy” amb el títol “La musa de la moda española”. S’hi considera?
No. Sovint en aquest món et posen etiquetes o descripcions amb què no t’identifiques. Això sí, les valoro i les tinc presents.
A la seva carrera ha conegut infinitat de personatges. Qui l’ha sorprès i qui l’ha defraudat?
Em va sorprendre fa anys el dissenyador Karl Lagerfeld per la seva manera de treballar en positiu. M’ha defraudat alguna model internacional per la seva falta de professionalitat i de respecte per a la resta de l’equip.
Com és la Marta model i la Marta anònima?
En essència sóc la mateixa. La Marta model té la capacitat d’interpretar estils de dones diferents. Fora de la feina sóc una Marta que prioritza altres coses. Sóc zero glamurosa, no li dono excessiva importància a l’aspecte físic, quasi no em maquillo i m’agrada la senzillesa.
Com ha aconseguit fugir de la premsa del cor?
Sincerament? Ni m’ha interessat ni m’ha agradat mai. Tampoc he portar massa bé alguns moments de certs reconeixements. Per això sempre m’he allunyat d’aquest món. Vaig a poques festes i esdeveniments públics relacionats amb la moda i sóc bastant reservada amb la meva vida personal.
Vostè valora molt la família. Ha pensat a ser mare?
Tinc parella estable i respecta molt la meva feina. I sí, m’he plantejat ser mare perquè m’encanten els nens… Però més endavant.
Es retrobarà al Nadal amb els seus pares i germans a Terrassa?
Sí, i amb els nebots! Crec que en 30 anys no he faltat mai. No em plantejo cap altre pla per a aquestes dates. Sóc la petita de la família i ara que hi ha nens en gaudeixo molt perquè em contagien la seva il·lusió i emoció pel Nadal.
Tot i viure a Barcelona, ha pensat a retornar al barri de Sant Pere?
He construït la meva vida a Barcelona i ara és complicat. També és cert que no sempre que penso en el futur em visualitzo a Barcelona. Hi ha una part de mi que tiba cap a on són les seves arrels i no nego que, a vegades, tinc nostàlgia de Terrassa i de la família…
Amb quin lloc de la seva ciutat es queda?
Amb Sant Pere, el meu barri, per una qüestió de sentiments. És allà on em sento com a casa: la familiaritat dels veïns, les botigues de sempre, l’encant del Mercat del Triomf… M’agrada molt caminar pels carrers on vaig créixer, passar per davant l’escola on vaig anar…
Un desig per al 2016?
No deixar de somiar. Amb treball, constància i il·lusió els somnis es poden aconseguir. He après que nosaltres creem el nostre destí dia rere dia.
