De ben segur que molts avis recorden la frase que les llenties són la carn dels pobres. Una expressió que s’utilitzava en temps de la Guerra Civil i la postguerra, perquè eren relativament econòmiques i tenien un alt contingut proteic, la qual cosa facilitava que amb un plat ja fessin net. Avui dia se sap que no és una proteïna completa, però és fàcil d’aconseguir si s’hi afegeixen cereals, com l’arròs, o llavors, com el sèsam.
Les llenties són riques en hidrats de carboni complexos d’assimilació lenta i també en fibra, que contribueix a la sensació de sacietat. També són valorades pel seu contingut en vitamina “A” i del grup “B”, a més de calci, fòsfor, ferro i zinc. A més, no tenen greixos.
S’ha comprovat que un consum regular, com s’aconsella a la dieta mediterrània, contribueix a prevenir problemes coronaris i regular la tensió arterial i els nivells de colesterol i sucre en sang. Només estan contraindicades per a aquells que tinguin l’àcid úric elevat perquè conté una proteïna que, un cop a l’organisme, produeix urea.
La llentia neix d’una planta de la família de les papilionàcees, de caràcter anual i amb flors de colors. El fruit té entre un i dos centímetres de longitud i al seu interior es troba la llavor plana de la llentia.
És un llegum sec que a l’hivern es cuina en guisats (amb porc, xoriço, verdures, salsitxes, sèpia, cigales, tonyina…) i a l’estiu en amanides (amb salses de mostassa i vinagreta, per exemple). No obstant això, també és l’ingredient principal per fer humus, croquetes (amb formatge de cabra), hamburgueses, mandonguilles i arròs, entre altres plats més originals i, a la vegada, que facin la delícia dels nens.
Una mica d’història
El mot “llentia” prové de la paraula llatina “lenticula” i és originària de l’Orient Mitjà, de la zona de Turquia, Anatòlia i Síria. Van ser molt consumides a Egipte, des d’on van passar a Roma tot i que el seu cultiu es va generalitzar a Israel. Avui dia és un llegum fonamental dins d’una dieta equilibrada, on contribueixen, en proporcions adequades, els hidrats de carboni (50-55%), els greixos (30-35%) i les proteïnes (12-15%). Dins d’aquest quadrant, la carn, el peix, els ous i els llegums (llenties, mongetes seques, cigrons…) figuren com a aliments a consumir dos cops a la setmana.
A Itàlia, per sopar el 31 de desembre
Les llenties a Itàlia són com els canelons que ens mengem per Sant Esteve. Una tradició d’obligat compliment per a un àpat conegut com a sopar de Sant Silvestro. Al país de la bota hi ha la llegenda que, com més cullerades en mengis durant les dotze campanades, més diners aconseguiràs l’any que comença.
Així doncs, l’inicien amb un deliciós plat de llenties (amb embotit, alfàbrega i tomàquet) perquè els italians ho relacionen amb l’abundància, la sort i els diners. I, com a postres, no falta el tradicional “pannetone”. Aquesta no és l’única curiositat. A Sicília, Nàpols i Calàbria encara ara hi ha el costum de llençar mobles o estris de cuina (plats, gots…) per la finestra perquè, d’aquesta manera, s’alliberen de tot allò que no ha estat positiu durant l’any en curs.
