L’any 1344, Blanca de Centelles, cedí els seus dominis del castell de Vallparadis a l’orde religiós de la cartoixa i a partir de llavors i fins l’any 1413, s’instal·la a l’edifici fortificat, el monestir de Sant Jaume de Vallparadis. Seria la tercera comunitat, depenent de la Gran Chartreuse de Grenoble, fundada per sant Bru el segle XI, que existiria a Catalunya després d´Escala Dei i Sant Pol de Mar. De la fusió de la nostre cartoixa amb la de Sant Pol es fundà a partir de l’any 1415 la Cartoixa de Montalegre, prop de Tiana i que encara avui dia acull una petita comunitat dels "solitaris per a Déu ".
La regla cartoixana condiciona als monjos a fer una vida eremítica, basada en la oració, el treball en solitud i la meditació. El nucli principal de la seva vida gira entorn de la cel·la que ha de tenir els espais compartimentats com son l´Ave Maria, per la pregària, el cubiculum amb el llit i el taller i el mirador per expandir la visió. La vida en comú, generalment en silenci, es redueix a les pregàries a l’església interior, un àpat setmanal al refectori i algunes reunions eventuals. La comunitat la formen els pares, que practiquen la vida eremítica i els germans i els familiars que es cuiden del treball agrícola i dels serveis.
Les necesitats dels nous ocupants del castell obligarem a fer unes grans reformes a la construcció. El monestir necessitava una església, una sala capitular, unes cel·les individualitzades i un claustre. La capella, fou la gran sala rectangular a la dreta de l’entrada a l’edifici,que avui dia coneixem com a Tinellet, amb arcs apuntats sobre mènsules i sostre pla i una finestra gòtica a l’extrem, on se suposa que hi havia el presbiteri. La Sala Capitular de la comunitat,denominada així per tractar-se de l’espai on es llegien els capítols de l’orde, es va cobrir amb volta de creueria i esta situada a l’angle nord est de la planta baixa del claustre. El claustre que ocupa el centre de l’edifici, és l’espai més característic de la cartoixa, i al seu voltant s’hi situaven les cel·les i altres dependències avui dia desaparegudes. Esta construït en dues galeries, la inferior es poc uniforme d’estil i esta tancada a l’est, en canvi la superior és d’un auster estil gòtic amb arcuacions apuntades i capitells geomètrics sense decoració.
Tenien una capella exterior advocada a Sant Jaume, on se celebraven algunes misses per als seus familiars, forans i dones; estava situada al nord-est del castell i fou enderrocada a principis del segle XX. Tant sols es conserva una rosassa gòtica que estava sobre la porta d’entrada a l’església i avui està exposada a l’interior del Castell.
Vida quotidiana
En les excavacions arqueològiques practicades als fossats est i sud de l’edificació, els anys 2003 i 2004, es recuperaren gran quantitat d’objectes que varen pertànyer a la vida quotidiana de la comunitat religiosa. De la vaixella de taula de ceràmica esmaltada, plats d’ala, plats talladors,escudelles,servidores,safates,gerretes o pitxers, vasos, copes i salseres. Abunden les peces decorades en monòcrom morat i verd i morat de producció catalana i les blaves i reflex metàl·lic de fabricació valenciana. De la vaixella de cuina també de ceràmica esmaltada i vidriada, morters, cànters, poals, gibrells, sitres, olles, cuscusseres… i objectes diversos com llànties d’oli, tinters, firetes, bacins i bugaders. Object metàl·lics,passadors i caps de sivella,agulles de cap i imperdibles, picarols, botons, pinces, ganivets, martells i tisores.
Malgrat la austeritat imperant en la vida monàstica a la cartoixa, els objectes recuperats demostren una certa capacitat adquisitiva, sobretot si ho comparéssim amb la migradesa dels objectes de la vida quotidiana dels camperols de la mateixa època.
És interessant analitzar les restes d’óssos d’animals recuperats en les excavacions del fossat, que sovint era utilitzat com a abocador de les deixalles. La major part de les restes corresponien a ovelles i cabres, i en menor quantitat bous o vaques, porcs, gats, cavalls, aus i conills. Aquests animals eren d’edat avançada, el que vol dir que no havien estat utilitzats per a l’alimentació sinó pels recursos que podien donar, com per exemple la llana i la llet de les ovelles i les cabres, els ous de les gallines i la força animal dels bous i cavalls. Això demostra el poc pes que devia tenir el consum de carn en la dieta cartoixana.
Els terrenys closos de la cartoixa incloïen espais oberts per a l’activitat agrícola, cellers i pallers i també molt possiblement algun hort.
A l’espai exterior, proper a l’edifici, a la plana, hi havia alguns petits boscos d’alzina en disminució i els conreus de cereals i oliveres en expansió. En aquest període es quan apareix la vinya com a cultiu extensiu. La vessant del torrent de Vallparadis, nom que prové de la denominació que li donaren els cartoixans, estava terrassat i predominaven els bancals de vinya i alguns petits arbustos i arbres fruiters, mentre que el fons del torrent, prop de la corrent d’aigua, s’alçaven els arbres de ribera i els horts.