Vicenç Ferrer va ser la font d’inspiració de Marcial Peralejo per a crear la fundació Ayuda Directa. "Vaig aprendre molt d’ell. Era una gran persona, que em va donar coratge per a fer coses. La seva organització analitza els problemes i busca les solucions. Aquest és el model en el que ens basem a Ayuda Directa", declara.
La seva ONG desenvolupa diversos projectes de cooperació. "A Sri Lanka vam muntar 32 tallers de costura per a dones i una escola per ensenyar-les a cosir a màquina i, des de l’any 2007, donem microcrèdits a les mares pobres perque puguin tirar endavant els seus projectes. Ajudant les mares, ajudem als nens, que són els més fràgils. A Guinea-Conakry col·laborem en projectes per a minusvàlids, portant material ortopèdic, i també hem construït pous i instal·lacions d’aigua i electricitat". Tot sense cobrar. "Cobrem en somriures: és la millor moneda", afirma.
A més, "Ayuda Directa sempre ajuda en els desastres". El primer va ser el tsunami de Sri Lanka, on el Marcial va arribar tot just tres dies després de produïr-se, però "el més dur fou el terratrèmol d’Haití. Només a Port-au-Prince hi va haver 350.000 morts. Vaig entrar a Haití a través de la República Dominicana. L’aeroport s’havia convertit en un enorme càmping per als voluntaris. Allà vam passar la nit. L’endemà vam presenciar l’autèntic drama", recorda el Marcial.
Els carrers estaven plens de runes i hi havia cadavers per tot arreu. "No sabíem ni per on començar. A l’hospital hi havia quedat molta gent atrapada. Al costat de l’escola d’infermeria vam veure els cossos de les cent noies que hi estudiaven… En aquests moments t’has de posar a fer la feina sense pensar en res", assegura.
El Marcial es va unir a un grup de rescat. Amb l’equip mexicà Los Topos, "que són els millors del món", es va adreçar a un bloc de pisos de la zona alta. "Vam intentar rescatar un pare i un fill. La mare s’havia salvat perque no era a casa quan es va produïr el terratrèmol i la minyona va aconseguir escapar-se amb la nena. La mare havia anat a veure una vident que li va dir que el seu marit i el seu fill eren vius però quan finalment els vam trobar, quatre dies després, ja eren morts. El nen estava abraçat a un mono de pelutx. Me’l vaig quedar i ve amb mi a tot arreu. L’he batejat com a Mateo, que era el nom del nen", explica el Marcial.
Després, els van cridar per a mirar de trobar un bisbe que havia quedat atrapat. "Vam haver d’excavar un túnel per arribar fins on era però, per desgràcia, també vam arribar massa tard. Buscant-lo a ell, però, vam poder rescatar la seva minyona. Havia sobreviscut després d’una setmana enterrada. Quan va sortir cridava com si estés posseïda. Primer ens pensàvem que deia "je suis Pierre" ("sóc el Pere") i no ho enteníem perquè Pierre és nom d’home i ella era una dona, fins que ens vam adonar que cridava els noms dels seus fills, que es deien Jessie i Pierre".
Els "marines" americans també participaven en els grups de rescat. "Fins i tot ells, amb tot el seu entrenament, es van quedar impressionats amb la tasca que estàvem fent. Sobretot, admiraven una noia menudeta que anava davant de tothom i era la primera en ficar-se per tots els forats", recorda el Marcial. Quan aconseguien rescatar algú amb vida "ploràvem d’alegria", assegura.
