Khanimambo és una paraula en llengua shangana que vol dir gràcies. També és el nom d’una ONG creada per espanyols l’any 2007 que treballa amb infants i joves de les zones de Praia de Xai-Xai, Macamuine i Inhamissa, al sud de Moçambic, prop de la frontera amb Sudàfrica. Laura de la Orden Sabrià hi va anar per primera vegada com a voluntària el mes de juliol de 2009.
“M’hi vaig estar aproximadament un mes fent de monitora, amb un grup d’uns 40 nens. Els més grans m’ajudaven amb els més petits”, recorda. “Quan vaig arribar tenia la sensació de ser diferent. Tot eren homes negres i em miraven perque era blanca. Aixó va ser al sortir de l’aeroport. Amb els nens de la fundació no em passava perquè ja estan acostumats als cooperants blancs. Amb els nens de seguida aprens a comunicar-te”, explica. Afegeix que “a Moçambic la gent és molt acollidora, alegre i oberta. T’ajuden sense demanar res a canvi. Moçambic és un país amb un nivell de desenvolupament molt baix i les zones rurals del sud, encara més, però la població té un gran esperit de superació. Va ser una experiència molt intensa”.
La fundació Khanimambo fa “classes de reforç i educació sexual, trobades amb grups de dones, desenvolupa projectes socials i sanitaris i té escola bressol, casals d’estiu i menjador escolar. Atenen gairebé dos-cents nens i joves i cada mes donen un pack de menjar a les famílies. Estan intentant introduir la pasta i les patates en la dieta. La llet allà és molt cara perque no hi ha vaques. Els plats bàsics són l’arrós i la xima, que és una mena de puré d’aigua i farina, amb carn de gallina, gambes, ous i mangos”, explica la Laura.
“El reforç escolar funciona molt bé. Tres ja han anat a la universitat, un és dentista i els altres professors”, assegura. “Els diners procedeixen de socis i padrins, així com de donacions puntuals”, afegeix. Ella mateixa té una nena apadrinada, que “ara ja és gran, té 16 anys”. Aquest any, Khanimambo ha rebut el premi Telva a la Solidaritat.
“L’experiència et fa tocar de peus a terra. T’obres a maneres diferents de veure el món”, declara la Laura.
Després d’aquella primera estada va decidir tornar-hi, aquesta vegada amb el seu company Jordi. Van estar a Moçambic tres mesos, “dos de voluntariat i l’altre recorrent el país”. Va ser un viatge ple d’anècdotes que va començar d’una manera inquietant. “Vam estar vuit hores retinguts a l’aeroport de Qatar, passant un control de seguretat darrera l’altre. A la fundació ens esperaven al matí i vam arribar a la nit”, recorda.
Viatjant en “xapa”
“Només hi ha una línia de tren, que és molt lenta. Un dia portavem deu hores de viatge quan es va espatllar l’aire condicionat. Vam decidir agafar una “xapa”, que és una mena de furgoneta que fan servir allà com a transport col·lectiu. Hi anavem 38 persones i unes quantes gallines. Hi havia passatgers fins i tot dins del maleter. Tot aixó amb temperatures de més de 40 graus. Se’ns va acostar un home per a demanar-nos si li podiem deixar el mòbil. Era un mestre que venia caminant des del Congo, fugint de la guerra. Ho havia venut tot, li havien confiscat el passaport i portava tres dies sense menjar. Li vam pagar el bitllet de la “xapa”, el sopar i l’alberg”, recorda la Laura.
