Eloy Calvo va anar a Nicaragua l’estiu de l’any 2012 amb l’ONG Setem, que va conèixer arran d’una xerrada a la Biblioteca Central. L’objectiu del viatge era “conèixer l’organització i el funcionament d’una cooperativa de productors de cafè de comerç just a Palacagüina”. Anaven un grup de vuit joves, d’entre 25 i 30 anys: la Marta, la Cristina, la Tània, la Meritxell, la Raquel, la Gemma, la Montse i l’Eloy, l’únic noi. “No ens coneixiem d’abans però ens vam fer molt amics”, assegura.
Primer, però, van passar un parell de dies a Managua, on van ser testimonis de la tasca portada a terme pels CEBs (Centres Eclesiàstics de Base), que “ajuden les dones, els nens del carrer i els adolescents en situació de risc. Tenen un menjador social, centres cívics, camps de treball i escoles tècniques per a auxiliar els més desfavorits. Ho porta un català”, explica l’Eloy. Hi van “veure coses molt dures. El maltractament infantil és terrible”.
Un cop a Palacagüina, van entrar en contacte amb la cooperativa Prodecoop i els van ensenyar “el procès de dessecat i envasat del cafè, però la part més especial del viatge va ser a la muntanya, quan vam anar a conèixer els cultivadors”.
“No era època de conreu i no treballaven però ens van acollir a casa seva, vam tenir l’ocasió de veure com era la seva realitat quotidiana i ens van explicar com havien viscut la Revolució. Els animava veure que hi anava gent de fora a conèixer el que feien. Jo m’estava a casa de l’alcalde de la comunitat de San Jerónimo, que té uns 900 habitants. L’alcalde vivia en una casa com la de qualsevol altre veí, modesta, no tenia gas ni aigua corrent. Jo dormia sobre unes fustes, sense matalàs”, recorda l’Eloy.
Allà menjaven “fesols, arròs, alvocats i un formatge molt salat. Els vam comprar un sac d’arròs a la “pulpería”, que és com en diuen de les botigues de queviures”.
La cooperativa “es deia Héroes y Mártires de Cantagallo i tenia 140 socis”, explica. Amb els guanys del cafè “financen escoles i programes de salut. Hi vam anar de visita i vam veure com feien el “pesaje”, que és el control de creixement dels nens petits”.
Els nens estaven de vacances i els seus pares van demanar al grup de cooperants que fessin activitats per a entretenir-los. “No teníem experiència amb nens petits però em sembla que ens en vam sortir. Vaig estar un parell o tres de tardes ensenyant-los a dibuixar”.
Per la seva banda, les noies del grup “van organitzar una xerrada sobre temes de gènere. Allà les noies es queden embarassades als 15 anys. A les meves amigues els preguntaven com era que encara no estaven casades”.
La comunitat era prop del poble de Condega. “Un dia que ens hi vam arribar vaig comprar un DVD al carrer perquè volia conèixer el cinema nicaragüenc i va resultar que era una filmació casolana d’una operació militar de l’Exèrcit Sandinista”, recorda.
Al tornar a Managua “va coincidir que era el dia del 33è. aniversari de la Revolució. El país es para i arriben a la capital autobusos de tot Nicaragua plens de gent que van a celebrar-ho. Hi ha un ambient de festa constant i hi fa molta calor”. De Managua li va cridar l’atenció que “hi ha molta vegetació i cases baixes i, a la nit, només hi ha tres o quatre carrers il·luminats”.
L’experiència “et fa obrir els ulls”, assegura l’Eloy. “Quan tornes poses en dubte la teva manera de viure perque tenim massa coses supèrflues. Som uns privilegiats”. Afegeix que “t’impliques més en temes socials i descobreixes que aquí també hi ha gent necessitada”.
