Cercant l’equilibri. Ja en una treballada maduresa personal i professional, Pere Arquillué (Terrassa, 1967) manifesta que viu un moment de reflexió, pèrdua de pors i revisió dels seus horitzons. Potser per això tornarà al cinema. Aquest estiu rodarà a Cantàbria “Las furias”, un film en castellà dirigit per Miguel del Arco en què compartirà cartell amb José Sacristán y Carmen Machi.
Així que es passarà l´agost gravant una pel·lícula…
Això sembla. Primer aniré a Madrid, on rodarem algunes seqüències. I després marxarem a Cantàbria unes setmanes. Espero que no faci tanta calor com aquí.
Què ens pot avançar de l´argument del llargmetratge?
És un film molt coral, gravat en castellà. Parla bàsicament de la història d´una família que decideix vendre una casa d´estiueig i els seus membres es reuneixen allà durant un últim cap de setmana. N´acabo de rebre el guió.
Feia força temps que no el vèiem al cinema…
Entre la tele i el teatre em costa participar en projectes cinematogràfics, però ara em venia de gust tornar a la gran pantalla.
On sí que estem acostumats que aparegui és a la televisió. Quin és el secret perquè “La Riera” (TV3) sigui una sèrie de referència?
Penso que hem aconseguit crear un vincle amb l´espectador, una convenció amb el públic, que diem els actors. A “La Riera” passen moltes coses i ben de pressa. Mates algú i a l´endemà ja t´estàs prenent un cafè amb la seva dona. Aquest joc fa que l´audiència percebi que tot allò no és real, sinó una ficció. Aquesta mena de pacte ha anat molt bé a la sèrie.
Quina relació té amb el Claudi, el personatge que interpreta?
Jo me l´estimo molt. És divertit de fer-lo perquè el Claudi té dues cares. D´una banda és un fresc, un caragirat. Però alhora té sentit de l´humor i de vegades fins i tot te l´enduries a casa. Aquesta doble vessant fa que el personatge arribi molt bé al públic.
Ve d´actuar amb èxit a “Els veïns de dalt”, una comèdia d´embolics amorosos dirigida per Cesc Gay i que veurem el proper 20 de setembre al Teatre Principal. Li ha resultat senzill fer humor en un moment que no és per riure?
Precisament per això, per la crisi, la gent té ganes de passar-s´ho bé. Jo sempre he fet un teatre més èpic, de grans peces, clàssiques i modernes. Ara volia estar a una comèdia lleugera, fresca. Com a actor agraeixo aquests contrastos.
Concep el teatre de comèdia com un gènere menor?
Ni de bon tros. A part, que tot el teatre té el valor de ser polític. Fins i tot ho és la comèdia més absurda. A “Els veïns de dalt”, per exemple, parlem de temes que fan “polis”, “ciutat”, en el sentit que opinem i reflexionem sobre qüestions com la parella o el sexe.
Quan entra tant a la pell d´un personatge, se li arriba a “aparèixer” en la seva vida real en determinats moments?
Hi ha actors que els passa, i en aquest sentit es torturen molt, entre cometes. Jo no m´enduc els personatges a casa. Faig la feina d´una forma bastant automàtica. Però a més què és un personatge?
Vostè dirà…
Mira, un personatge no deixa de ser un negre sobre blanc. De fet, els personatges no existeixen. Tenen un nom, sí, però la resta d´ells són emocions que estan escrites en un paper. Ets el tu corpori qui els dóna sentit, i així conformes un home, un ideari.
En les últimes setmanes l´hem pogut veure estrenant-se com a presentador al programa “Teatral” (33). Què tal l´experiència?
Ha estat divertida. El meu objectiu era fer de pont entre l´espectador i el món que hi ha darrera el teló d´un teatre. No estic acostumat a ser jo mateix davant de la càmera, però vaig pensar que el millor que podia fer era ser el més natural, franc i honrat possible.
Aquesta mateixa honradesa també és necessària a l´interpretar?
En una gran mesura, sí, perquè ser actor sempre et demana una participació important lligada a les vivències que hagis tingut. A més, cada personatge exigeix que hi posis una part diferent, un tros concret de la teva ànima. Actuar també implica una tècnica i una connexió amb el teu moment vital.
I als 48 anys, que són els que vostè té ara, ja ha descobert quin gènere és la vida?
Home, doncs no és una tragèdia, ni de bon tros, ni un drama. Però tampoc és una comèdia, clar. En el fons no deixa de ser una farsa, una gran farsa. I una comèdia i un drama i una tragèdia alhora.
La professió es veu diferent des d´una certa maduresa?
Farà uns 35 anys que sóc al teatre. També he fet televisió i força pel·lícules. Les meves filles ja són grans i ara sé bé amb quins amics puc comptar. A nivell professional, el cos em demana fer un resset, una parada. Mirar enrere. Saber on sóc i trobar eines noves. Formes de fer diferents. Ha arribat l´hora de perdre les pors i seguir endavant.