Maria Ribera és ballarina i llicenciada en Psicologia però l’estiu del 2011 estava passant per un moment que no tenia feina ni d’una cosa ni de l’altra i a finals de juliol va decidir anar a Artesa de Segre a collir fruita. "El germà d’una amiga tenia camps de nectarines", explica. "M’ho havien pintat molt bucòlic però collir fruita de sol a sol és duríssim".
El primer que va pensar és "que alló semblava el Far West, tan sec i amb aquella calor. El primer dia em vaig presentar amb samarreta de tirants i pantalons curts i em van mirar com si vingués d’un altre planeta", recorda. De seguida va descobrir que s’havia de vestir amb màniga llarga, pantalons llargs i botes "perquè els pesticides irriten la pell, el sol et crema i els mosquits se’t mengen viva". A més, "amb un mocador em vaig fer una faixa per a les lumbars i feia servir un turbant per a protegir el cap". Per culpa de les picades dels mosquits, es va haver de posar cortisona als turmells.
La Maria formava part d’un grup de treballadors en els que "jo era l’única dona i l’única catalana. Els altres eren tots homes. N’hi havia d’Algèria, el Marroc, un ucraïnès i diversos subsaharians. Primer em miraven com amb una mena de pena i condescendència i quan tenia el cistell ple de nectarines me l’agafaven perquè es pensaven que jo no tenia prou força per a arrossegar-lo. Vaig començar a agafar jo els seus cistells perquè veiessin que tampoc era tan dèbil i bleda i així va ser com me’ls vaig guanyar i ens vam fer amics".
Continua recordant que "es va crear una relació molt directa i els companys m’explicaven històries i em cantaven cançons de la seva terra. Hi havia un ucraïnès molt jovenet que tenia cos de ballarí. Jo li deia que s’hauria de dedicar a la dansa i l’ensenyava a ballar. Els altres ens miraven i reien. I l’amo de la finca fins i tot m’exposava els seus problemes personals. Un dia li vaig dir que m’hauria de pagar dos sous, un per a collir fruita i l’altre com a psicòloga però es va posar a riure".
Les jornades eren "de deu hores diàries, amb un descans d’una hora al migdia per a dinar", de dilluns a divendres i "de vegades també els dissabtes". La Maria "bevia aigua constantment però no parava de suar i cada dia acabava esgotada. A més, feia una pudor terrible, de la barreja de la suor, la pols, l’olor de la fruita, la pomada que em posava als braços… Tota la roba que vaig fer servir aquell estiu la vaig haver d’acabar llençant d’empudegada que estava", explica. Afegeix que el cos li va canviar i que es va aprimar.
Com que era amiga de la germana de l’amo li deixaven banyar-se a la piscina de la finca i dinar en un cobert a l’ombra però aquest va ser l’únic "privilegi".
Quan va acabar la feina "no em van pagar ni 600 euros per un mes i mig de treballar de sol a sol. Un cop descomptat l’allotjament i el menjar, pràcticament no vaig guanyar res. Va ser humiliant però, al mateix temps, l’experiència em va enfortir psicològicament. En certa manera, em va "empoderar" perquè vaig pensar que si havia sobreviscut a això ja seria capaç de qualsevol cosa. Al tornar, em vaig posar a buscar feina i en vaig trobar".
La Maria constata que "és sorprenent de quina manera t’enriqueixen aquesta mena d’experiències perque et donen una perspectiva diferent sobre la vida, la societat i les persones".
