Xavier Alagarda és un enamorat del Camí de Sant Jaume. L’ha fet tretze vegades en deu anys. Dues a peu des de Terrassa (1.180 kilòmetres: va trigar 54 dies), però també des de Roncesvalles en bicicleta i caminant, a través de l’Aragó. des de L’Escala pel nord, des de Mèrida enllaçant amb la Vía de la Plata i el 2002, "l’any del Prestige, fins a Finisterre".
La primera vegada "el repte era fer el Camí i deixar de fumar". La segona, "veure el què m’havia deixat la vegada anterior". Després ja no ha necessitat cap excusa. Ho fa perquè li agrada, perquè cada vegada és diferent, perquè li serveix "per desconnectar" i perquè "sempre he tingut bones experiències". També perquè "es menja molt bé a tot arreu. En cada viatge m’engreixo quatre o cinc kilos", explica.
El Xavier sol fer etapes d’entre 18 i 22 kilòmetres diaris, prenent-s’ho amb tranquil·litat. "La gràcia és anar relaxat i no tenir pressa. Surts al matí, pares per esmorzar, més tard pel vermut, després per dinar i arribes a mitja tarda". Fa servir "Vicks Vaporub per a evitar butllofes als peus". Diu que "és important portar poc pes, no estrenar espardenyes i planificar la ruta abans de sortir, per a saber on aniràs a dormir. A banda d’això, el meu consell als pelegrins és que facin el que els digui el cor".
A ell el cor li ha fet descobrir rutes "que no hi passa ningú però són precioses, com la del Valle del Silencio, o dormir a la cova de San Jenaro, encara que impliqui desviar-te cent kilòmetres".
Està acostumat a viatjar sol, que "té més avantatges que inconvenients", però en el Camí ha conegut molta gent i ha fet bons amics. Per exemple, el 2002 va conèixer a Pamplona una noia de Màlaga, una de San Domingo de la Calzada, un francès i un brasiler. Se’ls va anar afegint gent "fins que vam ser un grup de catorze. Els vaig fer descobrir el patxaran i l’orujo". I el 2004 va fer diverses etapes amb un japonès a qui ja coneixia d’un viatge anterior. Amb algunes d’aquestes persones continua en contacte "a través de les xarxes socials".
"Prop de Lleó, vam trobar un home que feia el Camí sense equipatge ni diners. Havia perdut 26 kilos. El vam convidar a sopar i per a donar-nos les gràcies es va oferir a fer-nos de guia de la catedral de Lleó. Va ser la visita guiada més completa i fantàstica que hagi fet mai enlloc. Quan ens vam acomiadar, ens va donar la seva targeta. Resulta que era un alt executiu d’una empresa i si feia el Camí sense diners era perquè volia viure l’experiència de la mateixa manera que la vivien els pelegrins originals de l’Edat Mitjana".
A diferència del pelegrins medievals, avui en dia hi ha molta gent, com ell mateix, que "no fem el Camí per raons religioses però, si a Santiago t’ho pregunten, més val dir que sí perque et pots trobar capellans que no et vulguin fer la Compostela, que és el certificat que acredita que has culminat la pelegrinació". De tota manera, sempre "et queda el carnet de pelegrí, que és com un passaport amb els segells de tots els llocs per on has passat". El Xavier en té una pila i fins i tot va arribar a tenir el seu propi segell "però em va desapareixer". També conserva molts altres records, com una petxina, pedres del camí, més de cinc mil fotografies… i ha escrit un llibre sobre les seves experiències, "Memòries d’argent : aventures i desventures d’un pelegrí a la Via de la Plata".
►Patrimoni de la Humanitat El Camí de Sant Jaume ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO i Itinerari Cultural Europeu pel Consell d’Europa. L’origen de les pelegrinacions a Santiago de Compostela està en la llegenda, que circula des de l’Edat Mitjana, que diu que l’apòstol Sant Jaume és enterrat allà. Els pelegrins de l’època creien que anant a peu a la seva tomba es guanyarien el cel. Hi ha múltiples rutes per a arribar-hi. Des dels anys 50, tots els trams estan senyalitzats amb fletxes de color groc que van indicant les diferents etapes.
