Si és cert que la vida està formada de petits plaers, no ho resulta menys que anar a fer el vermut en pot ser un. Aquest costum, tan arrelat els matins dels diumenges a moltes viles dècades enrera, havia quedat una mica apaivagat durant els darrers anys. Ara, però, la tradició es recupera i modernitza de la mà de nous locals especialitzats que conviuen amb les bodegues de tota la vida.
La mescla espirituosa que dóna nom a aquest cerimonial, el vermut, torna a agafar així el prestigi que un dia va arribar a tenir. En si, aquesta beguda alcohòlica està composta de vi macerat en una trentena d´herbes aromàtiques i d´altres substàncies que de vegades li atorguen un agradable toc amargant. Després cada elaborador té la seva fórmula secreta. Però això ja són figues d´un altre paner.
En blanc i negre
Pel broc gros, de vermut, n´hi ha de tres varietats diferents. Trobem el vermell, que ens sembla dolç al tast, a més de ser habitual en preparar còctels. A l´hora d´elaborar-lo, sovint s´hi afegeix canyella. I després apareix el blanc, que resulta un pèl sec i sol acompanyar més aviat els aperitius. Sense oblidar-nos del rosat, sempre refrescant, i que sovint cau oblidat per la major fama dels seus “germans”.
Però aquest licor preparat no es redueix tan sols al seu mer consum, sinó que cal vincular la beguda a tota una “litúrgia” que ja semblava que havíem oblidat i que ara viu una mena de segona joventut. D´entrada, perquè el vermut, igual que ocorre amb el cava, és un d´aquells articles que en general prenem en companyia, amb la família o els amics.
D´altra banda, la cerimònia que va lligada al popular elixir sovint exigeix barrejar-lo amb un toc de ginebra o, sobretot, amb aigua de Seltz, és a dir, amb sifó. No només per diluir-ne una mica el gust a qui el vulgui assaborir més suau, sinó també per remenar-lo bé quan hi caigui el raig a pressió, en un moment que forma part del mateix protocol “vermuter”.
Per acompanyar
Les “regles” que vinculem a prendre un vermut també volen que demanem quelcom per picar. En aquella versió més clàssica seran des d´unes patates fregides fins a unes olives o escopinyes. I, en la traducció més moderna, qualsevol de les tapes, de més o menys alta cuina, que avui trobem en una gran quantitat d´establiments.
Que fer el vermut reclami complir unes certes “normes” té a veure amb el fet que la beguda de què parlem acumula força història. El relat cronològic que hi ha al darrera del “beuratge” ens indica que és d´origen italià. En concret va néixer a Torí l´any 1768, elaborat per Giuseppe Antonio Benedetto.
Encara que el gran impuls per a la beguda va arribar de la mà d´Alessandro Martini i Luigi Rossi, creadors de la famosa marca que va estendre el producte a molts països més enllà d´Itàlia.
Fer venir la gana
Els dos pares del vermut popular tenien com a objectiu crear el més enriquit dels vins. Tot i així, hi ha qui situa l´origen del vermut bastant més lluny. Tant com a l´Antiguitat, quan el metge grec Hipócrates va concebre l´anomenat vi “hipocràtic”. L´erudit va macerar vi amb flors “d´ajenjo” amb la finalitat de crear una mescla que fes venir la gana a qui la prengués. D´aquí que el vermut hagi quedat amb els anys com un aperitiu que, a l´actualitat, atrau cada vegada més clientela.
Ja de nou a l´actualitat, la ciutat de Barcelona s´ha convertit en la punta de llança de l´evident retorn d´aquest clàssic. A la capital catalana hi ha aparegut un nombre creixent de locals on el toc, entre dolç i amarg, d´aquest “beuratge màgic” n´és el protagonista.
Molts d´aquests establiments ofereixen fer un bon brindis entre amics i menjar un pica-pica a un bon preu. Tot en un entorn agradable. És una fórmula comercial que ha aconseguit fer-se un lloc en uns temps de crisi en què la butxaca compta i molt.
A un nombre elevat d´aquests nous indrets on gaudim del líquid macerat en espècies, el vermut surt dels barrils d´una forma directa. Aquest fet acaba de conferir un toc “vintage” a una pràctica que avui, de mica en mica, tornem a fer nostra.
