Alba Martínez i Jordi Reixach van decidir passar l’estiu del 2010 viatjant en el Transmongolià de Pekín a Moscou, amb una parada de quinze dies a Mongòlia. L’Alba és metgessa de família i "com que volíem conèixer de primera ma la gent del país i veure com vivien ens vam oferir com a cooperants voluntaris", explica. Així va ser com van anar a parar a Gurvanbualag, un campament de pastors nòmades de l’estepa, "a unes vuit hores de cotxe d’Ulan Bator, la capital". L’Alba va anar a donar un cop de ma a l’ambulatori mentre el seu marit ajudava els homes del poble en la construcció d’una tanca.
"Al CAP feia assistència primària i visites domiciliàries", explica l’Alba, però "de fet, vaig tenir poca feina perquè són gent molt forta i estan sans. Només tenen algun problema dermatològic i la pressió alta, aixó si. Quan van saber que hi havia una metgessa europea, va venir tot el poble a prendre’s la pressió i estaven altíssims, fins i tot els que ja es medicaven".
El que més els va cridar l’atenció de Mongòlia, si més no de les zones rurals, va ser "que encara viuen com a l’Edat Mitjana. Són pastors nòmades, viuen en unes tendes que en diuen gers, tot gira al voltant del bestiar i els cavalls, als 13 anys ja treballen com adults, es banyen en uns rius gelats, tenen unes carreteres terribles…Va ser ben bé com fer un viatge en el temps". Excepte per un petit detall: "tenen antenes parabòliques i veuen "culebrons" televisius i a l’escola hi ha connexió a internet". De la gent recorden que eren "molt hospitalaris, cosa que és lògica en un indret que és al mig del no-res, on a l’hivern hi ha temperatures de 40 graus sota zero. O s’ajuden o es moren". I també que "valoren molt l’aigua. Està prohibidíssim llençar sabó al rius".
El Jordi i l’Alba es van allotjar uns quants dies amb la família d’un metge i uns quants més amb una professora que era parenta d’un polític i els feia d’intèrpret perquè era la única que parlava una mica d’anglès. A casa del metge "hi havia una àvia que fumava sense parar, cantava i ens explicava batalletes en mongol, no l’enteníem de res però se la veia molt simpàtica".
"Quan vam arribar van matar una cabra per a oferir-nos un àpat especial. S’alimenten sobretot de lactis, carn de cabra i un formatge molt sec. Beuen una mena de vodka molt fort però que té un gust com de llet i una cosa que en diuen cervesa però que està feta amb llet d’euga fermentada. Un dia els vam voler ensenyar el que menjàvem nosaltres i els vam preparar un pa amb tomàquet i una truita de patates però no els van agradar gens".
Després de l’estada a Gurvanbualag, van continuar la ruta amb el Trasmongolià. "Al tren hi havia bidons d’aigua bullint perque et poguessis fer el menjar ja que cada etapa pot durar dos o tres dies", expliquen. Allà van conèixer tota mena de gent. "Hi havia un noia que viatjava sola, que anava a Moscou a estudiar i quan hi vam arribar ens va convidar a sopar a casa seva". El que més els va sobtar va ser que "el tren anava ple de contrabandistes que ens demanaven que els amaguessim la mercaderia als nostres equipatges". El més impressionant va ser "el desert del Gobi, la gent fa surf a la sorra", el més decebedor, que "el tren estava brut" i, en el pla estrictament turístic, els va agradar molt Kazan on, entre d’altres coses, van "visitar una mesquita que els musulmans comparteixen amb els cristians ortodoxos".
