Manel Larrosa
La responsabilitat política d’habitatge social correspon als tres governs electes: el central, el català i el municipal Al central li correspon el finançament, al català el finançament i la política de sòl, i al municipal també el sòl. La responsabilitat és a tots tres.
Un programa de 50.000 habitatges a Catalunya a fer en cinc anys és inviable de poder-se assolir només a mans públiques. Caldria promoció d’iniciativa social i privada, perquè des de la banda pública és del tot impossible. Un sostre de 50.000 habitatges representen 1,25 habitatges per cada 1.000 habitants i any. Si feu càlculs a les vostres poblacions, sabreu quants us en correspondrien.
Per exemple, al Vallès, amb 900.000 habitants, en són 11.250, a Terrassa amb 223.000 en representen 1.400 (278 per any) i així successivament. En cinc anys, a Terrassa equivalen a tot un barri. Són xifres del tot impossibles de construir només des del sector públic, i també difícil de disposar el sòl necessari. I a Barcelona ciutat en caldrien 2.000 per any, del tot inviable, encara que hi hagués sòl, que no hi és. I a la perifèria de Barcelona, tres quarts del mateix. S’han de fer a les comarques veïnes? –ningú ho ha respost.
L’actuació pública ha de centrar-se en el finançament, en la subvenció puntual d’una part dels costos de construcció, per exemple a 200 € per m², i a crear sòl a concedir a un termini fix, per exemple a cinquanta anys vista. Els promotors que efectuessin les operacions, passat aquest termini, haurien de revertir la propietat i es formaria així un patrimoni públic, com el que existeix als països europeus avançats. Cal mirar a curt i, alhora, a llarg termini i cal col·laboració publicoprivada.
Aviat es començarà a veure la dificultat de la realització a tota geografia catalana de la viabilitat d’aquests 50.000. Es faran experiències puntuals, però mai assolirem un estàndard homogeni d’1,25 habitatges per 1.000 habitants i any i d’aquí poc comprovarem com les operacions es distribuiran a la geografia catalana de forma molt poc equitativa, tret que la dèbil execució ho acabi sent: quasi res per a tothom.
Si les dificultats són grans i no hi haurà la promoció d’un nombre mínim d’habitatges, i tampoc hi ha sòl relativament ben distribuït. Llavors l’única solució seria un pla de xoc dissenyat per tenir efectes més concrets i més equitativament distribuïts. En els pròxims i immediats anys haurien de ser habitatges de superfície reduïda, industrialitzats, sense aparcament…, i sobre sòls públics existents, que n’hi ha. Cal requalificar sòls d’equipament, d’espais lliures verds o vials presents a moltes ciutats i que ja són públics i urbanitzats, abans de preveure nous barris complexos d’urbanitzar, monotemàtics i aïllats de la ciutat.
A la mesura que es constatarà la dificultat de portar a termini un nombre adequat d’habitatges públics i socials, assistirem a les acusacions mútues entre els tres governs que en són políticament responsables. Cadascun llençarà cap a l’altra administració la responsabilitat que no s’executi el que es preveu, o que es faci en quantitats mínimes. Per començar, les responsabilitats entre governs no s’han definit i s’ha optat per un tot des de la Generalitat, en nom de la irrefrenable tendència al centralisme, de creure en el superego de l’administració. Posar-se la medalla per un lot petit serà molt visible, i culpar als altres que no en siguin més serà el tòpic que se’ns oferirà, tret que ens plantegem una vigilància activa.
Ens cal demanar als nostres governs, començant pel municipal, on aniran i quin serà volum concret, solar a solar, de la quota catalana que ens correspon. Si la pregunta és si hi ha sòl a Terrassa, repartit als diferents barris, per situar 1.400 habitatges en els pròxims cinc anys, la resposta és sí, i encara podríem arribar fins als deu anys.
1.400 nous habitatges tindrien efectes sobre el conjunt del mercat, que d’això es tracta, no solament de fer puntualment una excepció per a casos puntuals. Ha de ser política econòmica i salarial, no beneficència social.
Ara bé, cal la valentia de redibuixar la ciutat. Hi ha marge a zones d’equipament desocupades i a reserves vials. Hi ha sòl a Terrassa, a Sabadell i a pràcticament totes les poblacions del Vallès Occidental. Però, molt temem que, per rigidesa, no es mobilitzarà aquest sòl, el qual pertany al propietari més ric i més reaccionari de tota la ciutat: el mateix comú, administrat per l’ajuntament. Tant de bo aquest sigui un pronòstic del tot erroni.
