Xavier Marcet
Massa països tenen les seves democràcies bloquejades. Governen aliances forçades per evitar que governi un altre, amb governs resultants que els costa construir i deixar un llegat consistent.
Els conservadors anglesos han hagut de treballar molt per enterrar-se en la misèria. El triomf laborista sembla d’un altre temps. Personatges impagables com Boris Johnson hi han ajudat molt. El fracàs del Brexit, també. L’ensorrament dels nacionalistes escocesos fruit de les seves pròpies barrabassades, també.
França ha derrotat Marine Le Pen a costa d’esdevenir ingovernable. Macron (com un home tan intel·ligent pot ser tan odiat?) no sap amb qui cohabitarà, si amb els que troba dolents per a França o els que troba pitjors. I viceversa. França és la imatge de la complexitat. Els populistes de Le Pen amb la seva política d’arreglar les coses amb testosterona no se’n surten de guanyar, però marquen l’agenda. L’esquerra europea cada cop gesticula més, però no té una política comprensible ni eficient respecte de la immigració, ni envers l’empobriment d’una societat molt acostumada al benestar. França es mira al mirall i no s’agrada. Està enamorada del seu passat.
Itàlia té un govern consolidat d’extrema dreta que aguanta i vol impulsar una iniciativa legislativa perquè el primer ministre sigui elegit directament pels electors. Un canvi no menor de les regles del joc. Meloni arriba al govern en un país amb una gestió de la immigració molt complexa. Si la immigració és el que veritablement uneix el nord i el sud d’Itàlia, llavors guanya Meloni, que és prou viva per evitar alguns excessos d’aquells seguidors seus nostàlgics del feixisme.
Alemanya, els Països Baixos, Finlàndia, Portugal són països que tenien governances estables i, de cop, ens apareixen amb governances fràgils. Una Alemanya fràgil tan a prop d’Ucraïna no és una molt bona notícia. Alemanya és clau per a Europa. Arreu d’Europa guanya terreny l’extrema dreta portadora de solucions simples, entenedores, inaplicables però electoralment molt potents. Europa necessita líders de la talla dels que va tenir a la postguerra per donar sentit a una Unió Europa imprescindible. Debilitar Europa, fragmentar-la, seria un error catastròfic. Més davant la possibilitat que algú com Trump governi uns EUA més tancats en ells mateixos i amb una deriva populista que fa feredat. El que passa als Estats Units és del tot incomprensible. Que els republicans s’hagin lliurat a Trump i que els demòcrates no sàpiguen com rellevar Biden en aquest punt de la cursa electoral és insòlit.
Espanya viu un moment especialment difícil pel que fa a la seva qualitat democràtica. La revolta dels jutges contra l’amnistia pot fer gràcia a alguns, però és molt greu. El deteriorament de la justícia és un indicador molt greu. Un semàfor vermell. I modificar el sistema judicial per donar-li eficiència i modernitzar-lo requereix unes majories que no es veuen a l’horitzó. El PP vol guanyar les eleccions amb Vox, com fa a autonomies i ajuntaments. Però la configuració plural d’Espanya els impedeix guanyar com voldríem. Sense Vox no arriben i amb Vox no tenen aliats que necessiten. I com que perden davant d’una coalició vertebrada entorn el PSOE creen un ambient irrespirable. L’estratègia és enfangar-ho tot. Dreta i esquerra no troben un centre polític on donar suport a les seves majories.
A Catalunya, després del pujolisme no hi ha hagut estabilitat de veritat. I Catalunya necessita governs forts per poder gestionar la tossuda complexitat. El procés és d’aquest tipus de fenòmens que té un impacte de dècades. Ara, Catalunya depèn per no anar a eleccions d’una ERC en les seves hores més baixes. Si ERC no dona suport a Salvador Illa, anirem a eleccions a la tardor, sense cap garantia que tindrem un resultat millor per a formar govern. Crec que és el moment de Salvador Illa i que postergar les eleccions no serviria de massa. En qualsevol cas, Josep Rull farà la seva feina. Presidir el Parlament ha esdevingut a Catalunya un càrrec de risc. Esperem que trobi una sortida. Catalunya necessita un govern estable que afronti els grans reptes del país sense ocurrències.
Mirem arreu i només hi ha inestabilitat, aliances de conveniència i poca consistència. A tot arreu, no. A Terrassa, hi ha una majoria estable. Si no es fan coses no és per falta de governança. Realment, podríem prémer l’accelerador i saber-nose posicionar des de la seva estabilitat. Si Terrassa no fa el salt, si no passa a un altre nivell, no és per inestabilitat. Les ciutats i les organitzacions no salten a un altre nivell si els seus lideratges, els seus equips directius, els seus professionals, no fan un salt de nivell.
