Xavier Marcet
La historiografia terrassenca passa un moment efervescent. I això sempre és una bona notícia. Moltes iniciatives ho testimonien.
Les publicacions d’autors com Josep Puy han posat llum a l’exili, llibres com el de Xavi Coral sobre el seu avi li han donat una forta projecció a les vivències de la Guerra Civil des d’un perfil més literari, la gent de les edicions de la Torre del Palau fan una feina senzillament extraordinària, el patrimoni i la perseverança de l’Arxiu Tobella són admirables i el Centre d’estudis històrics de Terrassa manté una inèrcia d’activitat molt positiva que es materialitza en la continuïtat de la revista “Terme”.
En plena Transició quan vàrem crear el Grup d’Estudis Històrics (precedent del CEHT) ens semblava que la historiografia local era dèbil i esbiaixada. Només hi havia la figura de Torrella Niubó que representava la historiografia contra la qual la nostra mirada jove i activista volia lluitar. Després ja vàrem aprendre a destriar el gra de la palla i entendre les aportacions que Torrella Niubó i la gent de l’entorn de la Junta de Museus va fer des d’una mirada més madura i més equànime. Ens equivocàvem. Posàvem la tesi abans que la recerca, i de vegades subratllàvem sobretot allò que ens ajudava a refermar la nostra tesi. Crec que molt aviat vàrem aprendre que les coses havien de ser molt més serioses, i quan vàrem publicar la primera Història de Terrassa el 1986 ja estàvem en un altre paradigma. Gent com Pep Benaul ens va ajudar molt a posar rigor. Crec que a poc a poc començàvem a fer història local més amb el cap que amb un grapat de conviccions. Però a principis dels vuitanta, mai hauríem imaginat un panorama de la historiografia local com el d’avui. Mai la historiografia local havia apilat tantes iniciatives.
Vaig acostar-me al llibre de Xavi Coral amb una certa prevenció, però també amb confiança. En Xavi Coral sempre ens ha semblat una persona que tot i tenir una gran projecció ha gestionat bé els atacs d’importància. Una persona propera, afable i raonable. El llibre és un homenatge al seu avi. Molts tenim avis que van passar-ho malament a la guerra. Mentre llegia el llibre “Aprendre a esquivar les bales” em venien al cap els records del meu avi Salvador que va salvar la vida de miracle quan el va anar a buscar un escamot a casa. Es va allistar a l’exèrcit republicà que era el més fàcil per salvar la vida. Va passar-ho malament a la Guerra, com tothom, i va ser confinat a un Batalló disciplinari a Burgos després de la Guerra, més o menys com el protagonista del llibre de Xavi Coral, el seu avi Josep Trullàs. La història que explica el Xavi Coral del seu avi és excepcional. I ell, la rescata de l’anonimat. Quants avis nostres no vàrem viure coses similars i no les coneixem. Coral dona consistència a les memòries del seu avi, hi posa context, li dona un ritme que atrapa i el resultat és més que digne. Una molt bona contribució. En el llibre, Terrassa, i la família, la Maria que acabaria sent la seva dona, són un rerefons, com un eco d’identitat que torna i al que cal tornar. M’ha agradat i en recomano la lectura. Tanmateix, Coral a part de partir de les memòries escrites pel seu avi, ha fet una molt bona tasca de documentació.
A poc a poc, sobretot gràcies a la feina de Josep Puy anem coneixent testimonis de l’exili de 1939 de Terrassa. Són colpidors. Fa poc vaig estar a l’estació de la Tour de Carol i vaig veure el camp (amb un pendent increïble) on va apilar els refugiats espanyols que travessaven la frontera. Se’m va encongir el cor. No podem oblidar el passat, alguns missatges irresponsables dels populismes d’avui s’assemblen massa als dels anys trenta del segle passat. Llibres com els de Coral i els de Puy ens ajuden a reflexionar. No cal repetir els horrors del segle XX.
