Josep Ballbè i Urrit
Estic orgullós d’haver treballat 34 anys a la Caixa d’Estalvis de Terrassa. Vaig tenir la sort de prejubilar-me abans de patir les “aventures” d’UNNIM i del BBVA.
En aquest darrer cas, crec que mai no m’hauria adaptat a la filosofia –més ben dit, la seva mancança– pel que fa a un banc que “no va”. No m’hi hauria integrat. Faig aquest preàmbul referint-me al tema estel·lar de la premsa econòmica dels darrers dies: l’OPA del banc basc sobre el vallesà. El president, Carlos Torres, l’ha vessat. Per a mi, s’ha passat de frenada. M’explicaré tot seguit.
Per afegir-hi un toc de sornegueria, faré un joc i contrast de paraules amb la cançó més emblemàtica i coneguda del cantant El Koala: “Opà, yo viazé un corrá” (de l’any 2006). Tot un “boom” de l’època, i va esdevenir llavors “number one” al “hit parade” de composicions. Convinc que el màxim mandatari de l’entitat financera ha pixat fora de test. S’ha ficat en un galliner. Potser ha volgut aplicar la tesi que diu allò que “en temps de belluga, campi qui puga”. Gairebé sense proposar-ho, ha aconseguit unificar el criteri de tots els partits polítics, sindicats i autoritats econòmiques del país en contra seu. “No es pot pas matar tot el que és gras”. En la seva compareixença davant la premsa, ha remarcat que fou una filtració de Sky News (amb data 30 d’abril) la guspira que va precipitar els esdeveniments. Diu que, fins aquell moment, ell ja havia comentat la jugada al seu homònim Josep Oliu. No sé pas si creure-me’l. Ara bé, em demostra una gran incoherència si realment se li va escapar “la bomba” informativa de les mans, contravenint l’essència bàsica de la discreció i la confidencialitat. Des d’aquesta premissa, tothom és lliure de malpensar el que vulgui. Encara que només sigui per allò del “malpensa i encertaràs”. Una errada d’aquest gruix –al bell mig d’un intent de fusió– és quelcom que una gran entitat mai no pot permetre. Fou aleshores que es van veure obligats a notificar les seves intencions a la CNMV. L’anunci es va dur a terme quan el Consell del Banc Sabadell encara no tenia adoptada una decisió.
Quan en Torres va parlar amb n’Oliu, a mitjan abril, ja coneixíem tots la data electoral del 12 de maig. El president del BBVA havia expressat el seu desig de fusió al Banc d’Espanya. Destapar l’intent amb la perspectiva de les urnes a un mes vista no deixa de ser una patinada d’escàndol. Segur que s’hauria produït força menys rebombori esbombant-ho un cop passada aquesta convocatòria. A què venia tanta pressa? Algú m’ho pot aclarir?
En conseqüència, el mateix orgull ha convertit una OPA inicialment amistosa en hostil. Pot semblar insignificant. Tanmateix, aquest detall mínim ha fet per unir criteris de tothom. Més encara pel fet de la catalanitat del Sabadell, per l’arrelament al territori i pel seu tradicional compromís amb les pimes. Dit de forma diferent, en aquest cas concret un banc que presumeix d’analitzar correctament el risc de totes les seves operacions creditícies ha grinyolat molt. Amb el greuge afegit que no era la primera vegada que ho intentava. Quines excuses argumentarà el president –davant del Consell d’administració– per aconseguir convèncer-lo que no ha actuat amb certa imprudència?
Ja cal que el BBVA recordi que més de la meitat del capital del Banc Sabadell és en mans de particulars. Per això, oferir-los senzillament un bescanvi d’accions –sense cap contrapartida en metàl·lic– sembla abocada al fracàs… En resum, allò que inicialment podria haver estat una oportunitat a valorar, tal vegada s’ha vist immersa en un carreró llòbrec i tèrbol. Escapolir-se d’aquesta mena de fangar amb èxit –tal com està l’entrellat a hores d’ara– ho veig summament improbable. El temps ja ens ho dirà.
Em sembla que aquesta OPA no acabi essent una “OPÀ” com la de la cançó de fa 18 anys. Vist i no vist. Entre tots varen matar-la i ella sola es va morir.
