Josep Ballbè i Urrit
Algun lector malpensat dirà que se’m veu el llautó en triar aquest títol. Encara que només sigui per la relació directa que té amb una cita de l’evangelista Joan (8:31-38).
Reitero, però, de bell nou que mai ningú no m’impedirà poder tocar un tema religiós. Només faltaria… Tot plegat té a veure amb la croada errònia a la qual ens vol acostumar el president espanyol. Pretendre adjudicar les culpes de com van les coses a la premsa em sembla de jutjat de guàrdia. Alhora, la cacera de bruixes envers el control judicial –per part de l’executiu– no es pot admetre. Una cosa i l’altra són totalment intolerables. Aquest segon entorn ja són figues d’un altre paner. Les deixo per al personal del sector. Jo m’exclamo del que ve referit als mitjans de comunicació, en què em sento interpel·lat i no puc callar.
D’alguna manera estableixo certs lligams entre els serrells del tristament famós cas Watergate (als inicis de la dècada dels setanta, als EUA) i la càrrega carrinclona, fastigosa i sistemàtica –a casa nostra– contra els periodistes. Que la mateixa portaveu del govern espanyol (Pilar Alegría) es converteixi en una mena de consellera de la cabotada, amb rivets de llepacrestes, els hauria d’enrogir. Sic! Som en ple segle XXI. No pas a l’edat mitjana.
Alguna altra vegada he parlat de la figura de portant-veu… Mai no em cansaré de repetir que aquest rol sempre hauria de caure a lloms d’un professional del ram informatiu. Sobretot envers una transparència objectiva màxima: a l’estil d’Eduardo Sotillos (any 1982). D’aleshores ençà –tant a la Moncloa com en governs autonòmics– ens pretenen conformar estoicament amb una desfilada de lacais i escolanets sense un mínim perfil. Poques vegades tenen la talla. A tall d’exemple, en citaré mitja dotzena: Pío Cabanillas Alonso, Miguel-Ángel Rodríguez, Isabel Rodríguez, Patrícia Plaja, Francesc Homs o Soraya Sáenz de Santamaría. A la pràctica, sovint els podria encabir dessota la mateixa etiqueta dels discos de vinil, la meva infantesa (“la voz de su amo”).
Discernir entre veritat i mentida no és fàcil. Rellegir el text de la compareixença del president Sánchez, però, em treu de polleguera. Tant el to com el contingut em semblen maniqueus. On és, en definitiva, el llindar que marca el concepte de la llibertat de premsa? Haurem de veure’ns abocats a l’època del tristament famós Ministeri d’Informació i Turisme de la dècada dels anys seixanta? Volen treure del calaix una nova llei de premsa (com la Llei Fraga), en què tot i tots estiguem sota control? Han d’orientar ben bé tot a entabanar/manipular l’opinió pública?
En Sánchez ve a dir que els mitjans només menteixen quan s’equivoquen. Per contra, els que considera crítics amb ell ho fan per sistema? Als primers els pretenen colar el que anomenem “fake news”. Com si fossin gols per l’escaire. Als darrers els volen fer callar. A quin país viu? Prou de megalomania! No anem bé per anar a Sants. Criminalitzar els professionals de la informació és un viarany equivocat i molt perillós. “Si em punxen, no em surt sang”. Certament, hi pot haver premsa que conspira. Ara bé, elevar a caràcter d’universal aquesta teoria esdevé una fal·làcia i/o espiral summament perillosa. Tard o d’hora se’n penedirà. Si més no per aquella tesi del “qui a erro mata, a ferro mor”. Està cavant la mateixa tomba política. Tal vegada els primers vestigis els albirarà a les eleccions del 12-M. No em cansaré de repetir-li que estic tip –i em carrega– que ens tracti de babaus. Ja s’ho anirà trobant.
Cal recuperar –amb fets reals– la creença en la justícia. I qui primer ha de fer per demostrar-ho és ell. No deu ser plat de bon gust que es fiquin amb la vida privada de la seva esposa. Arribats en aquest punt, però, deixem que parlin els jutges. Aquella dita de “la mujer del César, aparte de honrada, debe parecerlo” pren ací el seu màxim significat.
El proppassat primer de maig ens acaba de deixar na Victòria Prego. Exemple i referent de professionalitat, amb un “savoir faire” impecable. Amb el màxim de respecte, li prego que cloni l’estil i el senyoratge del “viejo profesor” Enrique Tierno Galván. Per contra, conrear la tàctica d’intimidar el personal amb allò que es coneix com a “SLAPP” (“strategic lawsuit against públic participation”).
La tesi del pensament únic i de la no discrepància ens mena i aboca al sot d’un carreró sense sortida. Un cercle massa viciós. Ja cal que s’ho reqüestioni!
