Josep Ballbè i Urrit
Insistint en el serial d’en Pedro Sánchez, reconec haver patit un fort desencís. La compareixença per a explicar-nos la seva pel·lícula –després de cinc dies de comèdia, que no pas de reflexió– m’ha semblat patètica.
Ho sento. Primer de tot, no era cap roda de premsa. Si més no pel fet de no admetre ni una sola pregunta dels periodistes. En el fons, a la pràctica era com anunciar que ens convidava a una paella, on no hi hauria arròs. Més fàcil i operatiu era redactar una nota escrita i lliurar-la als mitjans (diaris i agències de notícies).
D’altra banda, qualifico d’autèntic “escrache” la manifestació multitudinària i de parafernàlia convocada pels “sociates” davant la seu del partit a Madrid. A la pràctica, fins i tot els suggeriria que demanessin –al consistori madrileny– el bescanvi de nom del carrer “Ferraz” pel de “Plaça Orient”: en al·lusió a la gentada que la dictadura franquista aplegava per aclamar el seu líder.
Com vaig establint de fa temps, insisteixo que ens amaguen cartes. Juguen amb la presumpta ignorància de la gent. Ens tracten de babaus. Ens fan beure a galet i ens prenen el pèl, una vegada i una altra. Parlar d’una campanya de descrèdit és tocar a morts. Si realment creu que no té por, per què no accepta sotmetre’s a una moció de confiança (en seu parlamentària) o al dictamen resolutiu de la justícia. Coincideixo amb ell amb el fet que “Manos limpias no es trigo limpio”. Sentir-se aclamat, però, com a un nou cabdill espanyol, clou –de fet– la divisió de poders. Tenim el dret a malpensar que tan sols ens en resten dos (legislatiu i executiu). On és el judicial? Sense les tres potes del tamboret, la democràcia real no funciona. És una autèntica quimera.
Montesquieu deia que “qui ostenta el poder s’inclina a abusar-ne. Fins al punt de trobar els seus límits”. Per a impedir-ho, s’estableix un control que aturi els excessos que puguin sorgir en qualsevol dels tres vèrtexs. Per tant, arribat en aquest punt, justifico el perquè de la tria del títol de l’article: “Canvi i fora!” Em sento estafat.
La regeneració política implica dissoldre el senat, que no serveix per a res. Revisar –en profunditat– els grans eixos de la bona política: sanitat, pensions, educació, cultura, fiscalitat “and so on”… Llavors, pactar –per part dels dos grans partits, com passa a Alemanya i en nom de l’alternança política– un front comú de recerca de millores efectives de la vida del poble. A la transició, ja trobem el referent dels “Pactos de la Moncloa”.
Tota la resta em sona a música celestial. Rellegint el discurs que acaba de fer en Pedro Sánchez –a les portes del seu palauet– em sona a música celestial i no puc expressar-me d’altra manera. “¡A rey muerto, rey puesto!”.
Podem deixar –per a un altre dia– les propostes per a minvar dràsticament la despesa pública. Concretament, apunto en la direcció de reduir pressupostos estatals per a sindicats. Alhora, escapçant notòriament el nombre i sou de la trepa d’assessors en Presidència, ministeris i altres estaments. Donant opció, àdhuc, a l’objecció fiscal-militar en el punt de la declaració de la renda.
No essent així, la no deixa de ser un camp de mines… i cada dia interessa molt menys al “ciudadano de a pie”.
