Opinió

Gabriel Ferraté i Terrassa

Xavier Marcet

Els darrers temps de Gabriel Ferraté com a rector de la Universitat Politècnica de Catalunya van ser molt prolífics per a Terrassa.

Ferraté havia revolucionat la UPC, l’havia preparat per ser una universitat de referència i ho va ser. Una de les seves iniciatives va ser desplegar els campus territorials i en especial el campus de Terrassa. De passar d’un recinte amb dues escoles, l’Escola Industrial i l’Escola Superior, a imaginar un espai en el qual s’integrava l’Escola d’Òptica i hi havia espais per a la recerca. Josep Xercavins, que era el delegat del rector al Campus, va jugar un paper fonamental. L’antiga Escola d’Arts i Oficis (abans residència Alfons Sala) va ser una baula clau perquè la UPC comencés a colonitzar la part del Passeig ocupada per l’antic Vapor Sala. A l’etapa Ferraté es van posar les bases de l’actual Campus de Terrassa. Francesc Solà, com a gerent, hi va jugar un paper clau. Per a mi personalment va ser un moment de transició important. Deixava l’Ajuntament de Terrassa i anava a la UPC en un salt professional que va ser fonamental. Hi ha un acte en què es posava la primera pedra de l’expansió de la UPC per crear un veritable campus a Terrassa en el qual em va tocar escriure tots els discursos de l’acte, el de Manuel Royes com a alcalde i el del rector Ferraté. Per a mi poder estar entre personatges d’aquest nivell no tenia preu. Deixava de ser regidor d’Universitats de Terrassa per a passar a integrar-me a l’equip directiu de la universitat. Poder treballar al costat de persones com el rector Ferraté era un gran repte per a mi.

Recordo les reunions al rectorat de la UPC quan encara era sota de la Diagonal, a l’avinguda Gregorio Marañón, en un despatx enorme del rector Ferraté, com d’una gran inspiració. Ferraté tenia sobretot una mirada genuïna. Venia de la recerca i de la innovació a través de l’empresa que havia creat, venia de ser director general d’Universitats a la Transició, tenia una mirada treballada, sabia anar a l’essència de les coses, despoblar-les de beneiteries, i tenia frases que es filtraven entre la profunditat i la ironia. Les reunions amb ell podien començar després de sopar i acabar de matinada. Ell anava a casa i es dutxava i tornava al despatx amb la seva moto BMW que va conduir fins molt gran a una velocitat no menor. Als actes públics patíem molt. Senzillament dormia als actes el que no havia dormit a la nit, però per un sentit especial, el rector es despertava poc abans de la darrera intervenció i era capaç d’acabar els actes amb una lucidesa especial.

Una vegada estàvem tots dos esperant a l’aeroport d’Estrasburg un vol que anava tard. Em va demanar si li podia aguantar la maleta i es va posar literalment a dormir dret. D’ell vaig rebre el primer mòbil i un dels primers portàtils d’Apple que va entrar a Espanya. Es feia estimar. Combinava l’enginyeria amb la poesia. I tenia frases cèlebres com la que ha sortit aquests dies als articles que l’han recordat. Deia que transformar una universitat era com transformar un cementiri, els que són dintre no ajuden gaire. Tenia una forma de concretar l’estratègia a través de les persones que li va permetre transformar la UPC i després crear la UOC. El seu llegat és innegable. Potser no he conegut ningú amb una mirada tan fresca i innovadora sobre la universitat com la seva. Tots els que en algun el vàrem tenir a prop li estem agraïts.

Estar al seu costat i no aprendre era impossible. Un regal. Era una font permanent d’inspiració, de compromís i d’ironia. Gràcies, rector.

To Top