Xavier Marcet
La construcció de la Unió Europea va ser protagonitzada per líders polítics que avui ens semblen d’una talla superior.
Hem creat mites de gent que si haguessin viscut a l’època de les xarxes socials i les “fake news”, segurament haurien estat triturats com ho és avui qualsevol líder polític. Adenauer, De Gaulle, Willy Brandt, Mitterrand. A Anglaterra després de Churchill costa citar ningú, tot i que Harold Wilson segurament ho mereixi. Olof Palme encarnant el mite de la socialdemocràcia d’aquell nord enllà, on diuen que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Per dir-ho a la manera de Salvador Espriu. A la llista hi entrarien Tatcher i Blair, encara que vinguessin més tard i de forma més recent Angela Merkel i potser un dia hi afegirem Macron. Homes i dones que van influir d’una forma diferencial. Gent que era capaç d’escapar del curtterminisme i de deixar un llegat extraordinari. Tots nosaltres som hereus d’aquest llegat que ha permès fer d’Europa un espai sense més guerres mundials i que va crear el territori socialment més equilibrat que ha existit mai. És evident que són gent que va cometre errors i que devien tenir els seus draps bruts, però els va tocar viure en un món on la política tenia uns altres ritmes i on les seves figures gaudien d’un respecte que s’ha perdut. La veritat no m’imagino Churchill a Instagram, tot i que entre puro i puro podria deixar-nos tuits memorables. Tampoc m’imagino a Mitterrand airejant la seva complexa vida familiar com un “youtuber” qualsevol. No em sé imaginar com seria la pàgina de Facebook de De Gaulle.
Avui l’esport preferit és bescantar els polítics. Una part té a veure amb el present. El filtre del temps és el que realment fa emergir la talla de la gent. Una altra part té a veure amb la constatació de la mediocritat. La pressió dels mitjans i de les xarxes socials ha convertit la vida dels polítics en un pim-pam-pum. Dedicar-se a la política és afrontar la pèrdua de la intimitat i també que qualsevol es permeti el luxe d’insultar gratuïtament a qui li passi pel nas. Al final, s’acaben dedicant a la política o els molt compromesos o els molt mediocres que no poden fer alguna altra cosa, i en aquesta barreja els mediocres acostumem a tintar-ho tot. I si l’enorme complexitat que vivim la gestionen mediocres, no ens hem d’estranyar dels resultats.
La política és el joc de respectes que es professa una societat. La capacitat de construir des del respecte. La capacitat de criticar, si cal durament, sense perdre el respecte. Necessitem polítics que es facin respectar. No que canviïn de parer al primer comentari de Facebook o al primer tuit enverinat. Gent consistent. Que superin l’addicció al poder amb una certa facilitat. Gent que pensi. Pujol es feia respectar, per això la seva confessió de la famosa deixa va ser devastadora. Va malbaratar el respecte. Pasqual Maragall, amb un estil molt diferent, també es feia respectar. Montilla, a la seva manera, també. Després hem viscut polítics que han perdut el sentit institucional i han acabat molt maltractats. Alguns d’ells han contribuït de forma impròpia a la pèrdua del respecte per les institucions, sense voler veure que aquesta falta de respecte trenca els símbols de l’equilibri social. Realment qui es vol dedicar a la política? Qui està disposat a suportar l’escrutini permanent de les xarxes socials. I tot per un sou que la gent amb talent professional supera àmpliament. La política es pobla d’un conjunt de perfils molt determinats cooptats per un sistema de captació de talent tan poc fiable com el dels partits polítics. Com a societat hem de reflexionar. Allunyar el talent de la política és un dels pitjors errors col·lectius que podem cometre. Els polítics hauríem de mantenir el sou resultant de la mitjana dels seus ingressos dels darrers cinc anys. No hem de penalitzar que gent preparada es dediqui a la política perquè hi va a perdre diners. Els hem d’exigir a canvi honestedat. I a canvi de l’honestedat els hem d’oferir respecte. A la política s’hi va per servir, no per servir-se. Sense penalitzacions que allunyin el talent, ni sense prebendes que atreguin els mediocres que no es guanyarien la vida de cap altra manera i que estan disposats a militar en el cinisme per mantenir els seus privilegis i la seva addició al poder.
