Xavier Marcet
Jordi Ballart, políticament, ha trobat la tecla. Va tenir un gran èxit a les darreres eleccions municipals. Però la sensació és que no ha trobat la tecla de la gestió municipal.
El començament del present mandat de Ballart permetia esperances. Podia exercir un lideratge que ningú li podia discutir. Va fer les coses molt bé en la negociació amb la Diputació de Barcelona arrancant unes contrapartides per a Terrassa, que si es compleixen seran molt positives per a la ciutat. Va guanyar per golejada ERC i Junts a la negociació per incorporar-los al govern. No els necessitaven i van poder imposar el seu criteri i, de fet, han deixat ERC i Junts perduts en l’anonimat del govern del dia a dia. Té una oposició liderada per Eva Candela, que ha de guarir les seves pròpies ferides, però amb qui pot arribar a acords i que encara trigarà un temps a esmolar les eines per a un moment del mandat més avançat. El PP i Vox faran el que poden fer i aportaran l’estridència que es pot esperar del seu posicionament. Ras i curt, políticament Ballart té vent de cua.
Però la tecla de la gestió no l’acaba de trobar. I això que l’equip que aquesta vegada presentava Tot x Terrassa estava més pensat per governar. Però crear un model de gestió àgil i eficient, que estic segur que és el que volen, els costa molt. I ja fa molts anys, no poden dir que són inexperts.
En aquest mandat, Ballart farà vint anys que està a l’Ajuntament de Terrassa, quasi sempre amb responsabilitats de govern. I sense caure en el discurs que tot és un desastre, perquè no ho és, la sensació és que la ciutat es mereix una altra tecla en la gestió que li permeti esquivar la mediocritat. No pot ser que un permís municipal per fer un habitatge trigui, segons m’expliquen la gent del sector, més de dos anys a concedir-se. Estem al segle XXI, de l’era digital i de la intel·ligència artificial. No hi ha excusa. No pot ser que el polígon d’Els Bellots fa 22 anys que estigui en tramitació. Segur que no tot és culpa de l’Ajuntament, però ja es veu que no pot ser. Ja es veu que no troben la tecla del desenvolupament industrial o ja es veu que el comerç de Terrassa no aixeca el vol. Només cal passejar una mica per la Rambla de Terrassa o pel carrer de Sant Pere, que haurien de ser emblemàtics.
Deixin que els expliqui una anècdota personal, no ho faig mai, però avui ve a tomb. Els veïns del carrer Goleta que tenim pàrquing a l’edifici demanem des de fa més de dos anys que ens tractin com aquells cotxes que van a aparcar al pàrquing del Raval i poder pujar per la Rambla. Ara la volta que hem de fer per arribar a casa no té cap sentit, és un monument a la sostenibilitat del planeta. Sembla sensat que un Ajuntament prevegi que els veïns del centre que tenen grans avantatges, però que suporten els inconvenients naturals de tots els actes ciutadans, tinguin facilitat per accedir a casa, més quan la mitjana d’edat dels que hi viuen és molt alta. No és demanar la Lluna, més quan es tracta de molt pocs cotxes.
Fa més de dos anys que tots els polítics prometen emfàticament que ho arreglaran. No passa res. Ni una resposta al respecte. L’alternativa que ens diuen és que ho demanem insistentment per xarxes socials a l’alcalde i que aleshores s’arreglarà. És perplex. Però de veritat, a la quarta ciutat de Catalunya, els ciutadans han de recórrer al micromanagement de l’alcalde via xarxes socials perquè passin coses de sentit comú? I si els veïns estem equivocats, que ens ho diguin. Però la sensació que si fas servir els canals correctes et menystenen és molt poc edificant.
Pel bé de la ciutat, Ballart ha de resoldre el tema de la gestió, que al final és sempre un tema de persones. O no saben crear una relació entre polítics i tècnics sensata o no han trobat una figura capaç de liderar la maquinària municipal a qui respectin i deixin fer la seva feina o és que no són capaços de crear un equip tècnic en el qual confiïn i els doni resultats. La gent de talent dona resultats per sobre de la mitjana, la gent de no talent dona excuses per sobre de la mitjana. Però, a més, Ballart necessita trobar la tecla de la gestió per dues coses importants, no tant per a ell (que també) sinó per a la ciutat. Gestionar Terrassa és complex, i si no tens un bon equip no només no resols la complexitat, sinó que la incrementes, com ha passat amb el pla de mobilitat del centre de la ciutat.
La primera, Ballart ha de pensar en el seu llegat. No el llegat polític, el gran mèrit d’haver guanyat contra corrent en una ciutat gran només li discutiran els molt sectaris. Parlo de què deixarà. De quines actuacions diferencials deixarà a la ciutat. Igual que recordem Royes pel soterrament de la via dels trens o per Vallparadís, per quina cosa recordarem Ballart en el futur? Té temps de construir un llegat i és bo per a la ciutat que ho faci. Però ha de trobar la tecla de la gestió.
La segona, Tot x Terrassa és una anomalia política. I el fet de tenir el mèrit d’haver creat una singularitat política molt gran té el risc que els grans partits que dominen les grans institucions no et tinguin en compte, com ja li passa a Ballart amb la Generalitat i amb el Govern Central. Per tant, si les propostes que es fan no són excel·lents, costa molt que a Terrassa arribin apostes de país diferencials. Ballart no només necessita molta intel·ligència política per no penalitzar la ciutat des de la singularitat que ha creat en unes institucions dominades pel partidisme. A més, necessita projectes incontestables pel seu atractiu, pel sentit de l’oportunitat, per la seva excel·lència, per aconseguir que rebin el suport institucional que una ciutat de la dimensió i la història de Terrassa mereix. Si no, ens passa com amb el sainet infinit de la B-40, en què ja hem esgotat tots els adjectius per definir la indolència de la gestió pública i per expressar la immensa vergonya que sentim davant d’una mediocritat de tal magnitud. Pel bé de Terrassa, i pel seu, Ballart ha de trobar la tecla de la gestió.
