Xavier Marcet
Sense gent que es compliqui la vida no passa res. La història avança perquè hi ha gent que es complica la vida i intenta no complicar-la als altres.
Sort en tenim, dels que es compliquen la vida per servir als altres, als seus familiars i amics, als seus companys de feina, a la seva ciutat. A les empreses necessitem molta gent que vulgui més responsabilitat, no tant per vanitat o ànsia de poder, sinó per compromís. Quan una empresa, una entitat o una ciutat no té gent que es complica la vida per ella, és molt més dèbil. Especialment quan aquella gent que més podria aportar no s’hi involucra.
Sort en tenim, d’aquells que no només miren per ells. Els que promouen tota mena d’associacionismes, els que promouen activitats solidàries o els que fan créixer empreses amb esperit de servei als altres. Complicar-se la vida en positiu és una manera d’estar a les organitzacions, a les empreses i a la societat. És pensar que passem pel món per deixar alguna cosa, algun petit llegat, alguna contribució positiva. I si això es fa sense un excés d’ostentació moral, és molt més amable. No es tracta de complicar-se la vida per vanitat o superioritat moral, sinó senzillament per aprendre a servir als altres per pur sentit comú. Per fer la vida una mica millor. I no posar-hi més pa que formatge.
Aquest any he treballat amb una colla d’empreses a les quals els costava trobar comandaments intermedis, aquells que estan al mig entre la direcció i les persones d’operacions. I sovint la raó que argüien és que no es volien complicar la vida. Quan això passa, es compromet el futur. Tanmateix, les empreses han de fer-ho tot perquè aquests llocs, dissenyats per aguantar tensions de dalt i de baix, siguin llocs en què les persones puguin créixer. Però inevitablement són llocs en què se’t complica la vida en un sentit positiu. Hi ha feina i hi ha tensió, però aprens molt i pots ajudar molt.
Les organitzacions i les ciutats necessiten líders que promoguin el compromís de les persones, més enllà de l’interès personal. Tots ens hem de guanyar la vida raonablement, però anar més enllà ens omple de sentit. Tenim les agendes plenes de reunions, però les hauríem de tenir plenes de sentit. Tenir líders que ajudin a donar sentit a les agendes és diferencial. Gent que inspiri i amb el seu exemple sàpiga ajudar els altres a treure la seva millor versió.
També és cert que hi ha gent que fa tot el contrari, més que inspirar, desmotiva. I de vegades ho fan volent, i altres per estupidesa. Són especialistes a complicar la vida als altres. Molt sovint, gratuïtament. Per ser maldestres emocionalment o per ser matussers a la feina. Per falta de qualsevol indici d’empatia. Això passa a les empreses, a les entitats i a les ciutats. Són aquesta mena de gent que complica les coses perquè és incapaç d’assolir la més mínima senzillesa. Són militants contra el sentit comú. Alguns d’ells malmeten la tranquil·litat d’organitzacions nascudes per fer el bé. Però no hi ha cap entitat que estigui indemne dels tòxics.
Quan repasso el Diari de Terrassa, em fixo més en aquesta gent que es complica la vida per bé. Però també veig que alguns assidus són dels que s’han especialitzat a complicar la vida als altres. Aquests, com més lluny de la roba, millor. Tenir una alta massa crítica de gent que es complica la vida per servir als altres i tenir gent que complica la vida als altres per sota de la mitjana deu ser una petita utopia. Uns mereixen el nostre reconeixement i els altres, la nostra la indiferència.
