Miquel Sureda, professor de l’Eseiaat de la UPC
L’extinta URSS va posar en òrbita l’Sputnik l’any 1957, el cosmonauta soviètic Yuri Gagarin va ser el primer a anar a l’espai l’any 1961, i els Estats Units van trepitjar la Lluna l’any 1969 amb la missió Apolo 11.
Podríem considerar aquestes tres fites de la humanitat com els inicis de l’aventura espacial. La rivalitat i la competitivitat geoestratègica entre els dos blocs polítics mundials va ser la principal motivació, capaç de mobilitzar una quantitat ingent de recursos per desenvolupar molta tecnologia espacial des de zero. Estava en joc el prestigi dels dos gegants de la política internacional i l’hegemonia ideològica de dos models diferents de societat. Aquesta rivalitat va propiciar un avanç exponencial a la ciència i la tecnologia a tots els àmbits de la societat i va assentar les bases per al futur de l’exploració espacial. I el futur és ara, un present que res té a veure amb aquells inicis, per diverses raons.
L’experiència de cooperació internacional que va suposar l’Estació Espacial Internacional, amb la participació dels EUA, Rússia i Europa, va posar fi a aquesta rivalitat. A més, la Xina i l’Índia, els dos gegants asiàtics, s’han llençat de ple a l’exploració de l’espai amb les seves ambicioses missions. Amb tot, la gran novetat d’aquest segle XXI –que ja arriba al seu primer quart– és la irrupció de l’empresa privada a tots els sectors de l’àmbit espacial. Això ha portat l’aparició d’una àrea de negoci basada en les múltiples aplicacions dels satèl·lits en òrbita terrestre: ciència, telecomunicacions, observació de la Terra, geolocalització… Així, els llançaments de satèl·lits i nanosatèl·lits són constants i l’ocupació d’aquestes plataformes a l’anomenada òrbita baixa és tal que fins i tot podria generar alguns problemes a curt termini.
Quin paper juguem a Catalunya en aquest context? Jo diria que hi ha diversos elements que s’han alineat per poder posicionar-nos com una potència rellevant en l’àmbit internacional. Per començar, comptem amb els centres de formació de professionals altament qualificats de la Universitat Politècnica de Catalunya-Barcelona Tech (UPC), un d’ells, la meva Eseiaat, ubicat a Terrassa. Tant és així que, fruit de la primera promoció d’enginyers i enginyeres aeroespacials catalans graduada a la nostra ciutat ara fa quinze anys, va néixer l’empresa Open Cosmos. Aquesta empresa, liderada pel nostre exalumne Rafel Jordà i altres dels seus companys, és actualment un important soci tecnològic de l’Estratègia New Space, impulsada per la Generalitat de Catalunya amb el suport de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEEC), la Fundació i2Cat, i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). L’Estratègia New Space pretén donar suport a l’ecosistema espacial de casa nostra, en especial al potent teixit industrial espacial, amb empreses com GTD, Sateliot, Pangea Aeoroespace, IsardSAT o AISTECH.
Un altre element important en aquest ecosistema és l’ESA BIC Barcelona, el centre d’incubació d’empreses de l’Agència Espacial Europea (ESA) a Catalunya. Aquesta incubadora de “start-ups” ha seleccionat sis empreses tecnològiques de l’àmbit de l’espai per formar part del seu programa. Una d’aquestes empreses és Kreios Space, formada íntegrament per estudiants de l’Eseiaat. Kreios Space està generant un nou sistema de propulsió elèctrica per a satèl·lits que operen en òrbites molt baixes. La solució que han creat, coneguda com a ABEP (de l’anglès, Air-Breathing Electric Propulsion), és sostenible, completament elèctrica i no genera brossa espacial ni necessita combustibles fòssils.
Vist tot això, cal preguntar-nos si té sentit que a Catalunya es prioritzi un ecosistema tan especialitzat com l’espacial. Segons un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, el New Space català factura actualment al voltant dels 200 milions d’euros i es preveu que d’aquí a dos anys facturi fins a 540 milions d’euros. A més, aquest és un sector que compta amb un perfil laboral d’alt valor afegit, ja que el 75% dels llocs de treball els ocupen persones amb títol universitari.
Per tant, per assegurar el posicionament de Catalunya a l’exigent i supercompetitiva indústria espacial, la formació és cabdal. En aquest sentit, crec que tenim un futur prometedor. Conec de primera mà els futurs enginyers i enginyeres espacials catalans i us asseguro que són extraordinàriament brillants, molt inquiets, competitius i amb un gran esperit emprenedor. Catalunya ja té molt a dir al negoci de l’espai, però els pròxims anys serem testimonis del que realment som capaços de fer si continuem sumant forces i apostem per la formació i la recerca. Només així consolidarem les bases sobre les quals, tot just ara, comencem a construir la indústria espacial catalana.
