Xavier Marcet
Encara recordo alguns dels noms de la fàbrica on el pare feia de teòric tèxtil, amb funcions del que avui en diríem gairebé un gerent.
El Gildu, el Franciscu, l’Aureli, la Rosa. Era una fàbrica petita però que donava feina a un grapat de famílies. També recordo com el pare i la mare tenien un ordidor al qual mai faltava feina, o almenys això em semblava. Em faig creus com el pare sol podia apilar aquelles caixes de fusta plenes de fil i descarregar tot sol els plegadors de l’ordidor després de treballar tot el dia a la fàbrica. El transportista era Joan Sardà, primer venia amb un tricicle i després amb un camió massa gran pel carrer Sant Josep. Anys després, el pare va anar a treballar a una fàbrica de les grans i va descobrir un tèxtil que desconeixia, ple de processos complicats, però que no donaven més qualitat i ple d’uns procediments que li semblaven burocratitzats.
Al meu pare i als seus amics potser els que quedaven lluny figures com Gaietà Alegre o la resta dels membres de la Comissió que el 1873 van fundar l’Institut Industrial i que juntament amb altres institucions van crear un entramat fet sobretot per la Caixa de Terrassa, el Banc de Terrassa i la Mina Pública d’Aigües de Terrassa i la Cambra de Comerç, que van consolidar Terrassa com a ciutat i la van convertir en una ciutat plenament industrial. Després, i de la mà d’industrials vinculats a l’institut, van venir l’Escola Industrial, la Societat Elèctrica, el Condicionament o el Seguro Tarrasense.
L’Institut Industrial havia estat el gran impulsor de la Terrassa tèxtil i a la ciutat tothom sabia, més o menys, que jugava un paper important. La Terrassa tèxtil va ser una ciutat plena de conflictivitat i de prosperitat. La gran conflictivitat va ser entre 1910 i 1942 i la gran prosperitat va venir cap a mitjans i finals dels anys seixanta. La indústria tèxtil del segle XX avui la veiem amb molts defectes, massa tancada al mercat espanyol i d’una economia que oscil·lava en funció de les collites de l’Espanya rural, amb poca avantguarda tecnològica, amb dimensions petites pròpies d’un mercat petit. Era una indústria vertebrada però de forma intel·ligent, més enllà de les fàbriques petites i mitjanes hi havia una gran organització de treball autònom coneguda com els drapaires, que ajudaven a treure feina de les empreses grans en moments d’alta demanda i que amortien el cop en moments de baixa demanda. Terrassa va construir la identitat al voltant del tèxtil i l’institut era l’emblema d’una classe empresarial potent però que vivia i que liderava la prosperitat a cicles molt marcats.
La història és molt coneguda. Aquesta ciutat tèxtil es va esfondrar de cop els anys setanta i inicis dels vuitanta. Va quedar molt poca cosa. De fet, la ciutat es va refer físicament sobre les antigues fàbriques que ja no feien soroll de telers ni de res. Té un mèrit espectacular que un grup d’empreses tèxtils sabessin sobreviure no només per mantenir el testimoni sinó també per poder fer una transició cap a un tèxtil diferent més especialitzat que es mou entre l’alta especialització i les noves regles del món d’una moda moguda per actors globals. Terrassa ja no és tèxtil com era, però el tèxtil dona feina a més de 1000 persones. L’institut és hereu de la cultura industrial i emprenedora que Terrassa mai ha deixat de tenir.
I ara parlem de reindustrialització perquè enyorem aquella forma de crear prosperitat. En què gent vinguda d’arreu d’Espanya trobava feina a les fàbriques i establia processos d’integració social més o menys complexos. La indústria ha estat la mare de les prosperitats urbanes. I avui no enyorem gents la indústria que es reconeixia a la Ciutat del Fum, tot el contrari, però enyorem aquesta indústria amb la capacitat de donar feina i conferir prosperitat.
Avui queda un tèxtil que viu els reptes empresarials defensant una competitivitat a escala internacional i amb una capacitat tecnològica molt important. En general, és un tèxtil que viu les mateixes incerteses i els mateixos reptes de tota la manufactura avançada. La necessitat de ser consistents i servir el futur als clients mitja passa per davant. La necessitat de ser eficients, d’intensificar mercats, de cuidar el marge, de ser àgils. La conveniència d’adaptar-se i d’innovar. L’imperatiu de tenir talent que cridi talent. I la necessitat de resoldre la seva cadena de valor aportant en positiu a la sostenibilitat del planeta. Del gran triangle que dibuixa el MIT Digital -AI/Biotecnologia/Nous materials el tèxtil ho tocarà tot. Tindran, com totes les empreses, grans reptes de “management” i com totes les empreses hauran d’aspirar a crear valor corporatiu i valor social al mateix temps.
L’institut deixa un llegat de 150 anys, cap altra institució privada ha tingut tant impacte a la ciutat contemporània, el seu llegat es mesura en la prosperitat de moltes generacions.
Però el que és més important és que hi ha un Institut Industrial que mira el futur, en un tèxtil que dona feina a un nombre important de gent i que té l’empenta mirant endavant i la tradició l’estimula per darrere.
