Opinió

El barri de la soledat

Xavier Marcet

El barri de la soledat creix. El nombre de persones grans que viuen soles és cada cop més important. Hi ha barris en els quals ja és una part molt significativa del veïnat.

L’estudi de projecció demogràfica 2030 de l’Observatori de la Ciutat de l’Ajuntament de Terrassa exposa que la gent de 65 anys o més és gairebé el 20% d’una població que s’estima al voltant dels 250.000 habitants. El barri de la soledat és un barri femení. Les dones viuen molt més que els homes. La gestió de la vellesa s’ha de repensar. El sistema de residències no absorbeix aquest increment de població de gent gran. Cal tenir moltes més solucions, i repensar models de sostenibilitat a l’atenció social.

Hi ha una cosa que queda clara, si no volem fer discursos buits per insostenibles. No n’hi ha prou ni amb els recursos públics, que són limitats, ni amb els esforços familiars, que moltes vegades són molt grans. Fa un temps hi va haver força inversions privades en el sector, sobretot aprofitant el llarg període d’interessos baixos del diner. Però les residències de gent gran no poden ser un negoci sense ànima. Aquells que han volgut guanyar molts diners amb unes condicions d’atenció deficients van quedar retratats per la covid. I aquells que no obliden mai que aquestes empreses tenen el propòsit de la cura de les persones no ho tenen fàcil. No troben gent adequada amb facilitat. Ni els números surten amb alegria.

Els serveis són complexos. Són empreses molt intensives en persones que cuiden persones. Les economies d’escala no són replicables. En qualsevol cas, aquest repte de cuidar la gent gran també té una dimensió personal. Cuidar els pares i les mares forma part d’un imperatiu moral natural de la bona gent. Perdre la memòria del que els pares han fet per nosaltres és mesquí. I, finalment, una última cosa en aquest punt.

Aprendre a cuidar la gent gran sense caure en aquesta infantilització insuportable que només degrada la dignitat és un repte que encara tenim pendent. I perdre la dignitat al final de la vida és certament molt cruel.

Estimats lectors, permetin-me que continuï amb una certa miscel·lània de notes que podrien ser altres articles d’estiu, però que queden en simples esbossos. Disculpin l’aiguabarreig. Per començar, un clàssic. He passat unes quantes vegades a la tarda pel carrer d’Arquimedes després de l’exhibició d’urbanisme tàctic d’aquest estiu. No faré cap comentari sobre l’estètica, només cal mirar, simplement un apunt de trànsit. La cua és més prima i més atapeïda. Potser és que no he tingut sort, però em sembla que en sentirem a parlar. Em temo que aquest nou mandat el trànsit continuarà sent un tema estrella.

Crec que ja està tot dit del cas Rubiales. Un despropòsit integral. S’ha acabat. Un cop tot dit, queda una pregunta. Què deu passar en el futbol espanyol perquè personatges d’aquest perfil, que pel que es veu no enganya, arribin a dalt de tot? La sensació des de fora és que els mecanismes clientelars ho ocupen tot. Tot plegat fa una mica de vergonya. Realment, la col·lecció de directius que pot exhibir el món del futbol fa angúnia. Jo sempre insisteixo quan escric de “management” que l’estratègia són les persones, que el que defineix com donem resultats i capturem el futur són les persones. Doncs amb aquest perfil de persones el futbol espanyol té un futur perfectament descriptible. La sensació és que el canvi que cal no sé si és estructural, però cultural, segur.

Aquest estiu hem certificat un cop més que el canvi climàtic no és una quimera. Això serà dur. Cada cop ens acostem més als 50 ºC. Per l’aigua a les ciutats crec que no cal patir. Estem al costat del Mediterrani, hi ha solució, complexa, però hi ha solució. El que és complicat de veritat és com mantenim el paisatge sense pluja. Com mantenim la nostra agricultura tradicional. Com protegim els boscos ressecats. No hi ha solucions màgiques, ni la sostenibilitat ambiental pot oblidar la social, ni viceversa. Simplement, crec que a poc a poc l’economia serà l’ecologia. Ens queda molt, però la pressa és real. Ens esperen uns estius climàticament desagradables.

To Top