Josep Ballbè i Orrit
Se m’acut aquest tema amb motiu de la polèmica suscitada a les obres d’arranjament urbanístic de la zona del Passeig i la part nord del carrer de la Font Vella.
Una de les moltes crítiques ve referida a la col·locació incorrecta de les peces. Primer de tot, diria que el projecte em sembla escandalosament oportunista, amb el rerefons de la vista posada a les eleccions municipals del dia 28 de maig. Quina casualitat que, tot d’una tacada, l’Ajuntament s’hagi entestat a reformar –entre d’altres– alguns carrers: Cervantes i Col·legi, el passeig del Comte d’Ègara, conjuntament amb la part nord de la Font Vella o algunes cruïlles (com ara Bartomeu Amat / plaça del Triomf, Pla Ametllera / plaça del Mestre Serrat, Menéndez Pelayo /Marinel·lo Bosch)!
Fet aquest preàmbul, diré que la tècnica del que molts anomenen “adoquins” ofereix molta més resistència en el cas de les construccions de blocs de pedra en horitzontal. Una altra cosa seria en grans murs o en obres d’enginyeria. Es col·loquen dues pedres –una al costat de l’altra– i s’hi fa una incisió per tal de fixar-hi una grapa de ferro, plom o fusta, que uneix els dos blocs. Es consolida tot com un encaix de fusteria. Un cop s’ha col·locat, la mateixa grapa impedeix que les pedres es moguin: n’assegura tota la filada de construcció, sense haver de lligar-la amb morter. Ben curiós!
L’origen d’aquesta manera de fer el trobem a l’antigor dels clàssics. Concretament, als temples d’Abidos (a l’antic Egipte), al Palau de Cnossos (a la Creta minoica) i a punts de la capital de l’imperi romà. Aleshores, s’empraven per subjectar grans blocs quadrats (“opus quadratum”) a ponts, aqüeductes o circs. Mitjançant l’ajut d’una escarpa o martell, s’hi feia un buidat, en forma de trapezi o cua d’oreneta. Després, per a cada mortasa es tallava una peça de fusta dura (d’idèntica forma, tot i que amb una dimensió molt més petita). Deixant-la prèviament en remull, la dilatació posterior encara cohesionava més l’entrellat… Un cop seca la fusta, la peça es posava entre les dues pedres. En un espai més ampli, tenint a mà un fogonet de butà i un cassó vell, es fon fàcilment el plom i se’n vessa un bri al fons d’una mortasa. La grapa, un cop coberta, encaixa hermèticament, pel fet que el metall se solidifica abans d’un quart d’hora, impedint la deformació de la fusta.
Per damunt de tot, però, a mi –que em considero de lletres– el que m’interessa no és la imatge de cara a la galeria, com sol fer la classe política. Crec en motius pràctics, eficients i eficaços. Prou que m’agrada una vila bonica, neta i que tingui present el seu passat! En aquest cas, retrocedint el rellotge uns 116 anys enrere, quan les llambordes es van començar a posar, tenien el sentit de suportar el pas dels carruatges.
A hores d’ara, potser arribem a l’extrem de cercar una foto bonica i un rèdit electoral, en forma de vots. Ací, no van pas grapades –o de la mà– la voluntat popular i la consistorial.
