Joan Boldú
Plató, en el diàleg “Menó”, escrit fa més de dos mil anys, ens parla de quelcom que està passant avui al nostre entorn.
A Atenes hi havia un gran èxit en els ensenyaments tècnics; en canvi, en l’educació moral -l’ofici de viure- la cosa era molt diferent. No hi ha equiparació entre l’ensenyament de les professions i la formació de persones, de ciutadans. Adquirir les competències d’una professió és necessari per a ser, per exemple, un bon enginyer; ara bé, què és necessari per a ser un home bo? Hi ha alguna habilitat o competència que ho pugui aconseguir?
Les humanitats -el conjunt de coneixements desenvolupats per a conèixer els trets propis de l’ésser humà, la seva condició de ser limitat- han fomentat sempre l’educació dels ciutadans amb una triple finalitat: parlar bé, pensar bé i viure honestament. Aquests sabers, nascuts i exercits al món clàssic grec i romà, activats més tard en el Renaixement, que es convertiren a partir de la Il·lustració en les actuals ciències humanes, estan perdent importància en l’educació en enfront dels sabers tècnic-científics. Hi ha un interès de voler separar la formació dels individus en dues meitats ben diferenciades: per una banda, l’aprenentatge dels sabers pràctics tècnics i científics i, per una altra, l’aprenentatge dels sabers d’índole cultural humanística.
El risc de trencament de l’equilibri entre les dues classes de sabers és evident d’ençà que el mercat s’introduí en l’educació. A finals del s. XX, la ideologia neoliberal aterrà al món educatiu, transformà el concepte d’alumne -ara és “capital humà (re)valoritzable”- i canvià la funció de l’escola en girar la perspectiva política de l’educació vers una mirada economicista. S’imposà l’enfocament de les competències, les quals volen dir “saber fer”, és a dir, que els alumnes no solament han de saber, sinó posar a la pràctica allò que saben. Han d’aprendre a aprendre, tenir habilitat en llengües estrangeres, tenir habilitats numèriques, de ciència i tecnologia, tenir habilitats digitals, etc. Que una de les funcions de l’escola és formar individus competents, professionals eficients? Per descomptat. No és cap novetat. Ha estat així des de l’inici de la civilització humana. Ara bé, aquest intens i exclusiu enfocament del “saber fer”, de la utilitat pràctica, ha posat la mirada sobre els sabers humanístics i els ha titllat d’inútils, improductius, superflus, prescindibles.
L’educació, des de l’època clàssica, ha tingut una doble funció complementària: formar competents professionals dels diferents oficis i formar bons i actius ciutadans. La primera està arrelada en tots els sistemes educatius, ja que la formació professional és útil i necessària, però no suficient, per a la societat, perquè els individus, a més de tenir un ofici, han d’exercir l’ofici per antonomàsia, l’ofici de viure. És, per tant, obvi que la segona funció és igual de necessària a l’hora de formar bones persones, ciutadans honestos, capaços d’interrogar-se, de criticar, de discernir el ver del fals, el just de l’injust, el bo del dolent, etc.
I és evident, també, que l’aportació de les humanitats a l’estudi de la condició humana és essencial. Amb elles hom descobreix que a tota obra de filosofia, literatura, cinema, poesia, novel·la, assaig, música, escultura, pintura… hi ha una reflexió sobre l’ésser humà, sobre els problemes de la vida. Les humanitats són escoles de llengua -parlar bé-, escoles de pensament -tenir el cap clar més que no pas ple-, escoles de vida -formar persones compromeses amb la societat. Viure és més que tenir una professió, més que ser famós, més que l’acceptació del que hi ha, més que passar de tot. Viure és un ofici dens i lleuger alhora: l’atzar d’existir, l’admiració de la natura, el goig del coneixement, la bellesa de l’amor, la meravella dels sentits, el compromís de viure plegats, els enigmes del mal, del dolor i del sofriment, la incertesa de l’existència o la certesa de la mort. Viure és crear el coneixement que guanyem de la caòtica informació, és adquirir per a la vida la saviesa que guanyem del coneixement.
