Joan Tamayo Sala, advocat i membre de l’Institut de Drets Humans de Catalunya
S’acosten les eleccions municipals del 2023. Cada partit o opció política presentarà el que s’anomena el seu programa electoral (la Carta als Reis).
Per intentar, desesperadament, la compra de vots. I en aquest “negoci”, “tot” s’hi val (de promeses, les que vulguis).
Es redacten programes electorals amb l’objectiu bàsic d’encisar i arrossegar el vot sagrat. Total, no passa res, qui controlarà o fiscalitzarà el compliment d’aquelles boniques paraules i desitjos que tan bé sonen?
Però no cal que ens posem “pedres al fetge”, com deien els avis. Si no transformem radicalment aquest sistema sense valors i amb un dèficit democràtic molt gran, no cal que ens queixem, per sistema, amb els tòpics de sempre. Prometen, prometen i no fan res… On són les promeses que havíeu fet? I així podíem seguir…
Aquest és un dels mals que arrosseguem d’aquesta “democràcia”, indirecta, encara amb un caràcter liberal i burgès que tenim “assimilada” a la nostra existència.
I per què hem d’esperar sempre? Per què no fem alguna cosa nosaltres? Per què no prenem la iniciativa? Per què no fem un programa electoral de veritat, de la gent, de la ciutadania, per a tothom, sense discriminacions, amb consciència crítica, de qui som i de la nostra realitat, per què no construïm la veritable “democràcia”, des de baix?
I quines propostes podria portar aquest programa electoral de la gent? Que ens garantissin la possibilitat d’un canvi, de veritat, modificant el rumb que porta aquesta ciutat, des de fa 45 anys, i fer-la propera i pròxima a les persones i que tinguéssim el poder real! Una ciutat viva, justa, equitativa, solidària, sostenible, compromesa i participativa. Doncs, per exemple, aquestes en són algunes:
Fer de la inclusió i de la lluita contra les desigualtats un compromís de treball diari, implicant-hi tota la ciutat.
Tapant, de forma definitiva, totes les escletxes (que discriminen), cada dia i deixen molta gent “despenjada” de la vida i del sistema.
Una sensibilitat especial i responsable cap a la població infantil i adolescent (molt maltractada pel sistema).
Obrir els braços, de veritat, cap a la gent que ve de fora (refugiats, immigrants. Necessiten una oportunitat…).
No pot haver-hi a Terrassa cap actuació, en cap àmbit, que no compleixi la premissa de la igualtat de tracte i la no-discriminació.
Prou d’experiments “formals” de cara a la galeria, o per cobrir l’expedient. Cal afavorir la participació de tota la ciutadania (infància, adolescència, gent gran, persones d’origen migrat, persones amb discapacitat, etc.), garantint l’accés a les diferents formes de participació política, cívica i social i l’ús de mitjans de comunicació, en condicions d’igualtat, equitat i sense discriminació.
Aplicar de manera transversal l’enfocament basat en els drets humans en l’acció municipal en relació amb la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat i l’enfocament de les “ciutats i pobles de drets humans”, generant espais de planificació, execució i avaluació de polítiques públiques transformadores.
Garantir el dret a l’habitatge digne, impedint la pobresa energètica, de forma eficient i eficaç. Prou improvisacions i nyaps per callar la gent. Si cal apuntar a poders “intocables”, fins ara, doncs prou!
Més sinergies, més coordinació, més col·laboració entre agents socials, administracions, ciutadania (no oblidem ningú) per fer que no es vulneri cap dret social. I no ens oblidem del Principi de Subsidiarietat que recull la Carta Europea.
Reducció i simplificació de la burocràcia per augmentar l’accessibilitat de la ciutadania. Apropar de veritat l’Administració (que som totes i tots).
Transparència, de veritat! Adaptant, per exemple, totes les informacions de l’Ajuntament perquè siguin accessibles per al conjunt de la ciutadania, elaborant materials en braille, subtítols, audiodescripció i intèrprets de llengua, si s’escau, sempre sota criteris de lectura fàcil i llenguatge entenedor.
Implementar programes de difusió sobre els drets que té la població en relació amb les prestacions socials i posar a disposició de la ciutadania diferents canals per informar-se de les prestacions socials (per exemple, autèntiques Oficines de Drets Humans als Barris, amb recursos i ben dotades).
Actuacions pedagògiques transversals per eliminar “estigmes” de qualsevol mena.
Polítiques inclusives, de veritat, com per exemple: creació d’un servei municipal d’assistència personal que doni cobertura a totes les persones que el sol·licitin. O un servei de transició del model institucional al model de vida independent.
Incorporar estratègies municipals de prevenció i promoció en salut mental.
Elaborar una estratègia municipal per a la lluita contra la soledat no desitjada.
Implementar un Pla d’Inclusió Escolar.
Una auditoria integral d’accessibilitat.
I podria seguir, i seguir, però evidentment, tampoc és el lloc aquest.
M’avanço als que m’acusin de dogmàtic o altres coses, fent veure que això ja es fa o que tots aquests designis són impossibles de realitzar (utopies…).
Perquè es pugui portar endavant un programa electoral com aquest no podem continuar tenint, per exemple, uns Serveis Socials col·lapsats, abandonats, maltractats, sense transparència, de cap mena, quant a la gestió i a les polítiques públiques, o amb una manca total de visió comunitària i transversal.
O una classe política local tan prepotent o incompetent. Més honradesa, més humilitat, més responsabilitat, més competències i, sobretot, esperit comunitari. Dignitat per sobre de tot!
O que, com deia al principi, és una tasca que ens implica a tots i a totes. És una tasca que vol un canvi profund de valors i de pèrdua de la por que en aquest moment tan “distòpic” en què ens trobem, ens tenalla i ens priva de progressar com a humanitat.
Si volem canviar i tombar aquest “capitalisme” depredador i antinatural, que intenta col·lapsar el món o la nostra existència, només ho podem fer des de “lo local”, o sigui, des de les nostres ciutats o comunitats més petites, més properes…
Doncs vinga, ens hi posem?