Carles Codina
La societat catalana ha experimentat, com a part d’occident, un procés de dessacralització que és paral·lel al desenvolupament material i tecnològic iniciat a la segona meitat del segle XX.
La pèrdua del poder de l’Església ha tingut uns efectes col·laterals contraris com a reguladora dels comportaments col·lectius, però sobretot de la moral individual i privada: d’una banda, l’ampliació del ventall de llibertats personals i l’empoderament d’aquells individus i col·lectius díscols que havia rebutjat i reprimit, i, d’altra banda, la pèrdua d’una certa cosmovisió que homogeneïtzava la vida pública mercès a la ritualització de la vida (bateig, comunió, confirmació, casament i enterrament), així com l’estandardització del temps comú i del calendari.
En els moments actuals, si no ets practicant, les principals festivitats religioses com ara Nadal i Setmana Santa són uns descansos enmig de la jornada laboral que han perdut la seva dimensió sagrada per a la majoria de la població. Sorprèn, però, la falta de cultura religiosa que n’explica els orígens. De fet, en el nostre sistema educatiu fa anys que es discuteix com han de ser els estudis sobre religió. Actualment, és el bisbat de cada territori qui envia el professorat per impartit la matèria de Religió, però el professorat de Ciències Socials fa temps que defensem que hauríem de ser nosaltres qui impartíssim Cultura Religiosa, no pas Religió. I és que en un sistema públic i laic el proselitisme religiós, sigui quina sigui la religió, no hauria d’existir. Però això és material per a un altre article…
Durant pràcticament tota la història del cristianisme, la festivitat per excel·lència sempre havia estat la Pasqua i no pas Nadal. La primera ja se celebrava a Roma a principis del segle III, mentre que Nadal no es començarà a celebrar fins al segle IV. La mercantilització de les festivitats religioses en el transcurs del segle XX farà del Nadal i de l’Epifania (dia de reis) la cúspide del consumisme capitalista. Cal tenir en compte que la força del Nadal com a tradició no s’adiu amb les poques informacions que han quedat al Nou Testament sobre la infantesa de Jesús, reduïts a uns pocs versicles en els evangelis de Mateu i Lluc, i que a més la historiografia cristiana no considera originals, sinó que van ser afegits cap al segle II.
La Pasqua havia estat la festivitat més important del cristianisme perquè celebrava un dels principals dogmes de fe cristians, a saber, el martiri, mort i resurrecció de Yeshua ben Yosef, convertint-se així en Jesucrist (Jesús l’ungit, el messies=christós). Segons la tradició cristiana, el Diumenge de Pasqua coincidia amb el primer dia de la Pasqua jueva (“pesakh” o “péssah”), i que commemora l’èxode d’Egipte del poble hebreu. Així, l’entrada de Jesús a Jerusalem el Diumenge de Rams coincidiria amb la setmana prèvia a la festivitat jueva.
La calendarització de la Pasqua als primers segles del cristianisme va ser una qüestió controvertida i de vital importància religiosa. Mentre que la Péssah comença el dia 15 del mes de Nissan (primer mes del calendari hebreu bíblic i que es correspon amb l’inici de la primavera i la primera lluna plena), en el cas de la Pasqua cristiana es va establir que havia de ser també a l’inici de la primavera i en diumenge. No va ser fins al Concili Ecumènic de Nicea (325 n.e), convocat per l’emperador romà Constantí I el Gran, que es va establir que el dia de Pasqua seria el primer diumenge després de l’equinocci i de la primera lluna plena de la primavera.
Dos segles més tard, el sistema per establir la Pasqua encara no era definitiu. Era comú crear les Taules Pasquals per establir en quin dia concret del calendari cauria la festivitat en els anys futurs. El papat del moment va encarregar afinar les dates al monjo i matemàtic Dionís l’Exigu (c. 470 -c. 544, que es veu que era molt baixet…). Se li va acudir que no només havia d’establir les pasques futures, sinó que podria establir la data originària de la primera Pasqua fent un exercici de cronologia inversa. Alhora, Dionís va establir el naixement de Jesús el 753 a.n.e a partir de la data mítica de la fundació de Roma i de la mort d’Herodes el Gran, citat a l’evangeli de Mateu. Va ser Dionís qui va utilitzar per primera vegada l’expressió AD (Anno Domini, any del Senyor) posada davant dels anys per indicar que el temps es comptava a partir de l’any del naixement del Senyor i no pas a partir dels cònsols romans com s’havia fet durant la República romana o a partir dels emperadors. En deixar-se cinc anys del període d’August, Dionís es va equivocar en 4 o 5 anys en la data de la mort d’Herodes i, conseqüentment, del naixement de Jesús, però això també és matèria per a un altre article…
La història del càlcul del temps és apassionant i té molt a veure amb qui exerceix el poder. En desmembrar-se l’imperi romà d’Occident a partir del 476 n.e, es deixà de comptabilitzar el temps segons els emperadors i l’Església ocupà el poder terrenal a més de la gestió del celestial, marcant el calendari per a tothom a partir de les festivitats. Actualment, hi ha diferents calendaris en actiu que comptabilitzen els temps de manera diferent, i els més coneguts són el musulmà (que es troba a l’any 1444), l’hebreu (que es troba al 5781) i el xinès, tot i que la República Xinesa té el calendari cristià com a propi des del 1929. N’hi ha més, però el calendari unificat en l’àmbit mundial és el cristià gregorià, establert pel Papa Gregori XIII el 1582.
La principal mostra de poder és fer el món a imatge i semblança de qui el posseeix, i l’establiment del calendari cristià com a oficial a tot el món durant la modernitat és l’exemple més paradigmàtic d’aquest control. Fixem-nos, si no, en les celebracions de Cap d’Any a tota l’esfera terrestre, que comencen a les illes Teraina, part de Kiribati, a l’Oceà Pacífic.
